Minva la lluna i s’acaba la setmana. Diu el poeta: “tot està per fer i tot és possible”. I és ben cert! La qüestió, però, és: qui ha de decidir allò que cal fer?. I, a partir d’aquí, podríem començar a pensar en què en pot sortir de la feina que es faci, perquè, segons qui es posi a fer quelcom, els resultats poden ser nefastos per a aquells que en rebin les conseqüències.
Hi ha hagut unes eleccions que, com era de preveure, no han aclarit res de res, més aviat ho han embolicat tot, encara més del que ja ho estava. Setze organitzacions polítiques ocupen els escons del congreso de los diputados, setze! que es diu aviat. Més de les que hi havia després de la mort del dictador.
I el meu petit país, penjant d’un fil damunt d’un fons d’espases enlaire, brandades per aquells que diuen que Catalunya és l’origen de tots els mals. Malament si ens quedem penjats, però molt pitjor si es trenca el fil, oi?
Si almenys aquí anéssim junts! Avui llegia que, aquells que no van voler una llista unitària, ara demanen “unitat d’acció”. Potser, si algú m’ho explica, ho podria arribar a entendre, perquè a mi se’m fa difícil de poder-ho veure clar.
Per sort, el dissabte ja ensenya les orelles i hi haurà temps per la festa i la distracció.
Bona nit, gent bona !!
Joan Ramon Buixadera