Temps era temps, quan arribaven aquestes dates en què l’església catòlica recorda el pas per la terra Santa de l’anomenat “fill de Déu”, i que va morir a la creu pel temor d’aquell anomenat Herodes a perdre el seu poder, es declaraven treves i durant uns dies no hi havia morts als camps de batalla.
Què lluny han quedat aquells dies en que els senyors de les guerres deixaven de banda les seues ambicions de poder i l’odi cap al seu proïsme. Fa pocs dies, el Papa Lleó XIV va al·ludir al seny, els bons sentiments i la total indiferència dels que envien gent a la mort a l’Orient Mitjà. No cal dir que no li han fet ni cas.
Ara, lluny de l’abast de les bombes, míssils, i altres artefactes, els bocamolls semblen haver posat en marxa una guerra paral·lela, una guerra psicològica per posar fi a allò que tot l’arsenal mortífer no pot acabar. Cada dos per tres deixen anar que “ja queda poc”, que aviat arribaran a un acord. Però l’acord no arriba. Si en Trump tingués raó, l’Iran faria la guerra a pedrades perquè els EEUU li han fet miques el seu arsenal, Rússia només l’ajuda “una mica”, i l’Iran obriria d’una vegada el “fotut” estret d’Ormuz.
Molta intel·ligència artificial, molt armament que gairebé porta escrit el nom de la futura víctima, però el seny i la intel·ligència humana no serveixen de res per posar fi a aquesta massacre. Estem deshumanitzats, insensibiltzats davant les imatges de morts als mitjans. No cal ser creient, només ser persona humana. Tan difícil és?
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA