Doncs bé, al Paco li agradava de llegir la revista progressista catòlica El Ciervo, editada a Barcelona per Llorenç Gomis i l’Alfons-Carles Comín i Ros (1933-†1980), aquest darrer d’ideologia comunista i pare de l’avui exiliat Toni Comín i Oliveres, qui sense abandonar mai el seu catolicisme integral evolucionà cap a posicions marxistes, integrant-se en el FOC (1962), fundant Bandera Roja de Catalunya (1974), creant també el moviment Cristians pel Socialisme i, per últim, militant en la facció dels catòlics marxistes en el si del PCE-PSUC (1977).
Amb semblant trajectòria i historial, i havent estat empresonat per una col·laboració a Témoignage Chrétien, crec recordar que fou el 5 de febrer d’ara fa mig segle –o sigui del 1970– que seria finalment indultat de manera inconcebible i paradoxal per l’aleshores ja xaruc i decrèpit dictador Franco, el qual en la frontera ja de la seva mort a finals de novembre de 1975 encara signava sentències de mort i en portava 110 d’execucions ordenades per “garrote vil”. Sembla, però, perquè va rebre fortes pressions exteriors, segurament del propi Vaticà.
Davant l’indult, Comín-pare es va proclamar objecte impensable d’un tracte de favor, i va precisar que la seva llibertat no tindria tot el sentit sinó anava unida a una mesura de caire general, com la d’una amnistia que ell mateix s’apressava a sol·licitar a les altes autoritats i institucions del país, en favor de tots els companys que continuaven empresonats.
Que aquesta amnistia general no arribés mai ho prova que quatre anys després –pel 2 de març de 1974– era executat en una cel·la de la presó Model de Barcelona el jove anarquista català Salvador Puig Antich (1948-†1974), militant del MIL (acrònim de Movimento Ibérico de Liberación, de signe anticapitalista), després d’haver estat jutjat per un tribunal militar en un judici irregular i sense garanties –autòpsia falsejada, proves ocultades, declaració escrita de vuit folis omesa…– i condemnat a “garrote vil” per la mort d’un inspector de la Brigada Político-Social.
Malgrat també la intervenció del Vaticà i les manifestacions arreu d’Europa, no se li va concedir l’indult i en certa manera fou una venjança del règim franquista després de l’espectacular atemptat etarra contra Carrero Blanco poc més de dos mesos abans (20/12/1973).
El bestial “garrote vil” consistia en un màquina per aplicar la pena de mort que va estar legalment vigent des d’un decret de Fernando VII –com veieu no només usava ‘paletó’, o levita llarga, sinó també ‘garrot’– de 1832 fins a la seva abolició amb la Constitució espanyola de 1978. Un collar o anella de ferro al voltant del coll del condemnat s’anava estrenyent mitjançant un cargol de rosca accionat pel botxí fins a escanyar-lo i trencar-li el coll a nivell de la columna cervical. El que la víctima morís més o menys instantàniament depenia de la força física del botxí i de la resistència del coll del desgraciat.
Vaja, una salvatjada! que va estar vigent 146 anys i encara present en la justícia espanyola fa tan sols quatre dècades. Ens hem de fer mirar, doncs, tanta i tan encoratjada i continuada repressió, i combatre com féu Comín les injustícies estructurals dels poders fàctics o no de dret, però no hem de caure en la mera resignació cristiana, sinó que cal la resistència i l’activisme cívics, negociant l’amnistia contra la inmoral foscor de l’absurd, les clavegueres i la caverna mediàtica.
Santiago Suñol i Molina