Has crescut passant més temps a casa que al carrer. El pare no t’ho ha posat fàcil. De fet, no has entès mai perquè t’ha tractat de manera diferent davant els altres que a soles. Si tu sempre ets el mateix, perquè ell no?
És una pregunta que no ha tingut mai resposta. Afortunadament, la mare sempre hi ha sigut per omplir abastament el buit. I amb això ja n’has tingut prou. Amb els amics, tampoc és que tot hagin sigut flors i violes. Una colla? Sí, en alguns llocs i no sempre. Tu no ets de cridar, d’enfrontar-te a ningú, de defensar els teus punts de vista. Ets més aviat de deixar fer, deixar passar i, qui dia passa, any empeny.
Al voltant de la teua zona de confort, els arbres han crescut i aixecat una espessa barrera que t’aïlla del món. N’has sigut conscient quan, un bon dia, has sortit al carrer i només has vist troncs gruixuts i les amples copes dels arbres. Necessites allunyar-te d’aquesta gàbia, respirar, veure el cel, veure gent, perquè t’ofegues i et sents fatal. Has dit prou, has deixat enrere el bosc i les obsessions que els altres t’havien fet creure que havies de tenir, fins el punt de sentir-les com a reals sobre tu i t’impedien viure feliç.
Ara ets tu, creus en tu, confies en tu, defenses amb fermesa i convenciment les teues idees, t’estimes. I, quan has sortit a veure i viure aquell món de què t’havies privat, has hagut de rendir-te davant l’evidència que, igual com tu, els altres també et volen al seu costat i desitgen la teua companyia. Si tu ho vols, convençut, el món també es posa de la teua banda i et fa feliç.
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA