Només qui no es queda a casa, acaba el camí.

Continua, el vell camí, amagat rera la boira. A estones hi lluu el sol, a estones tot és difús. Quan el dia es lleva clar, podem agafar embranzida i, fins i tot, accelerar el pas i córrer. De sobte, però, sense tenir gens clar ni com ni perquè, els núvols cauen a ran de terra i, per un innat instint de supervivència, frenem, alentim el pas i obrim molt els ulls. Tant li fa saber que el camí hi és, que és ample i gairebé pla. Els dubtes guanyen terreny. I si hi ha un esvoranc i caiem? I si algú ens ha parat una trampa? El record d’alguna entrebancada anterior, d’alguna traveta que ens ha fet algun envejós malintencionat, la malfiança creixent a què la xerrameca d’alguns aspirants a messies ens ha dut, com diu la dita, “gat escaldat, amb aigua tèbia en té prou”, tot plegat, de tant vigilar, a voltes acabem fent marxa enrere.

I ara, a més a més, fa fred. Els més porucs, o escarmentats, es retiren del viatge. Diuen que estan cansats de no anar enlloc, que això ja fa massa temps que dura, que ens van dir que seria un camí de roses …
És en aquest moment que em vénen a la memòria vells records, moments de cansament i desànim, com aquell dia, quan començava a córrer i plovia. Jo vaig pensar a parar i, l’entrenador que tenia llavors em va dir: “sí, queda’t al gimnàs, i si el diumenge plou, suspendran la cursa per a que tu no et mullis …”. Quina vergonya vaig passar! O quan tinc mandra i em pregunto cóm em sentiré si em quedo a casa planxant el sofà. Emprenyat a mi mateix, per gandul.

Si hi ha boira, a poc a poc. Si el camí fa pujada, passes curtes i amunt. Si fa baixada, unes bones gambades i avall. Però mai, mai, mai, aturat o reculant.

El premi de fer realitat un somni, només està a l’abast d’aquells que fan camí.

Bona nit, gent bona !!

Joan Ramon Buixadera