Joan Ramon Buixadera 110 posts 0 comments

He recuperat el llibre “Les petjades dels herois” de l’Arcadi Alibés, que havia deixat a la preststgeria al costat de tants altres i, endinsat en la subsistència del confinament en què estem immersos, m’adono de la importància i el…

Quan els carrers estan plens de solitud. Quan un silenci eixordador retrona en el nostre cap. Quan la llum fosca omple el cel al migdia. Quan les mirades buides de la gent dibuixen imatges de por. Quan busquem i no trobem. Quan escoltem i…

Imatge. Aplaudint als sanitaris Mentre sonava el mític “Resistiré” del Duo Dinámico i, amb la finestra una mica oberta, alguns veïns retíem el nostre petit homenatge als sanitaris, aplaudint. De reüll, em mirava Venus, brillant, a la…

Acabo de llegir lo que ha escrit un amic que és tècnic sanitari. És, literalment, esgarrifós. No és una novel·la. És la realitat. La crua realitat viscuda en primera persona. Sense paraules grandiloqüents, tal qual li han sortit del…

Llegeixo un article apocalíptic de VilaWeb i, mentre vaig llegint, recordo l’aparició del VIH. Esverament seria molt suau per descriure la sensació angoixant que teníem quan, per exemple, bevíem d’algun got en un pub o en una discoteca.…

Si volem, podem. I, si podem, la nostra obligació és fer-ho. Hem d’obeir. Obeir amb totes les nostres forces, fins al final. Però no pas a les proclames polítiques, vinguin d’on vinguin. És ben cert que, d’aquests missatges que ens…

Els dies ja no tenen nom. L’han perdut en el pou del confinament en què vivim. Només el mòbil i els informatius em recorden que avui és dimarts, 17 de març del 2020. La rutina obre la porta i entra a casa cada matí. Cada dia és igual…

Semblava una pel·lícula de ciència ficció. D’aquelles que, de tan tremendistes, es fan difícils d’empassar. La xifra d’infectats, ingressats a les UCIs i morts augmentava exponencialment a cada dia que passava. Ufff, aquests xinesos!…

Un cop més, l’oratge i els sentiments estan amb conjunció. Mentre un fort vent gèlid recorre els carrers de la ciutat, en una nit en què la lluna s’ha amagat, un fort, també, sentiment de tristor i ràbia m’omple. És primer…

Mentre Catalunya es posa el pijama, el rellotge es treu la roba de festa, de desconnexió, de cap de setmana, i es deixa, a prop del llit, la roba de dilluns, la del canvi de ritme sobtat, la d’anar vigilant a dreta i esquerra cercant què…