La soledat dels trenta: una ferida col·lectiva que ens hauria de preocupar a tots

SENYOR DIRECTOR;

Escric aquestes línies com a algú que ja ha deixat enrere la trentena, però que mira amb una barreja de perplexitat i tristesa la realitat que avui afronten aquells que tot just entren en aquesta etapa vital.

Sovint s’ha dit que els trenta són «els nous vint», una frase feta que amaga una veritat molt més crua: la d’una generació que, tot i estar en la seva teòrica plenitud, es troba atrapada en una teranyina de precarietat i soledat.

En la meva època, arribar als trenta solia anar lligat a una certa consolidació, a la creació d’uns fonaments que permetien projectar un futur. Avui, però, observo com molts joves han de dedicar tota la seva energia vital simplement a mantenir-se a la superfície. El que em preocupa no és només la precarietat de les seves nòmines o la impossibilitat d’accedir a un habitatge digne, sinó com aquestes carències estan erosionant de manera silenciosa la seva salut social.

La soledat que pateixen molts trentenaris actuals no és fruit d’una falta de caràcter o d’un excés de pantalles. És la conseqüència lògica d’un model de vida que prioritza la disponibilitat laboral absoluta per sobre dels vincles humans. Quan vius encadenant feines inestables, quan t’has de mudar cada pocs anys perquè no pots pagar el lloguer o quan la jornada laboral s’allarga fins a l’esgotament, el primer que es perd és el dret a la comunitat.

És esfereïdor veure com hem normalitzat que la gent jove estigui «massa cansada per viure». Hem creat una societat on el temps d’oci i la trobada amb l’altre s’han convertit en un luxe que molts no es poden permetre, no per falta de diners, sinó per falta d’energia i d’estabilitat. La soledat s’ha convertit en l’efecte secundari d’una precarietat que aïlla: si no saps on seràs l’any vinent, com pots construir una xarxa d’amics o una vida de barri?

Com a societat, no podem girar l’esquena a aquesta realitat. No és un «problema de joves», és una ferida col·lectiva. Si permetem que la precarietat continuï trinxant els espais de socialització d’aquells que haurien d’estar construint el seu futur, estem condemnant tota la comunitat a un aïllament crònic. Necessitem polítiques que tornin el temps i la seguretat a les persones, per què de què serveix el progrés econòmic si ens acaba deixant sols enmig d’una multitud connectada però buida?

Cal que reivindiquem el dret a estar junts, a tenir vides que no siguin només productives, sinó també compartides. Perquè una generació que no pot cultivar els seus vincles és una generació que camina cap a un abisme emocional que ens acabarà afectant a tots.

Iván Zabal Thomas