LA CAIGUDA DE BARCELONA (3)

 El passat dia fèiem referència al mercat negre instaurat per l’economia autàrquica franquista i com algú va dir, el país era ‘un camp de concentració de racionament de l’estómac’. Hi havia gana, molta gana i ganes de sobreviure, després dels obligats anys de dejuni de la guerra en què també escassejaven els queviures i planava arreu una gran penúria alimentària. I encara bo que alguna vegada vàrem tenir menjar a taula quan aquest escassejava tant, gràcies a la proverbial bonhomia d’alguna ànima caritativa que ens va dur un sac de patates, que va durar setmanes. Al migdia menjàvem el tubercle pelat i bullit i a la nit les peles o peladures que havíem llevat, un cop fregides (solia dir-se aleshores que la gent menjava ‘truita de patates, sense ou ni patates’). Quina nostàlgia d’aquellestruites d’abans,de patates consistents i la ceba melosai ous amb la closca esquerdada dels quals se n’escolava una clara densa i un rovell turgent!

A la postguerra la corrupció econòmica va ser el tret característic de la dictadura franquista i es va estendre arreu, amb implicació política absoluta fins als màxims nivells, per la pròpia participació directa dels alts càrrecs en alguns casos, i en altres per la protecció que els ‘estraperlistes’ van rebre del poder, tot plegat en la més absoluta impunitat. Per als corruptes va suposar un ràpid enriquiment, mentre que per la major part del poble les repercussions foren la carestia, la fam, la misèria i les privacions de tota mena.

         Perquè sota el nom d’’estraperlo’ es coneixia el tràfic de contraband dirigit des de les mateixes institucions de l’Estat, així com la venda il·lícita de les llicències d’importació i exportació, d’una gran importància en un règim mercantilista i autàrquic, és a dir, teòricament autosuficient respecte a l’exterior. El tràfic il·legal de farina, sucre,oli d’oliva i cotó, afavorí la formació d’enormes fortunes a redós de la il·legalitat i de l’estraperlo al mercat negre, tot plegat conseqüència de la penúria econòmica de la postguerra.

En el rànquing d’enriquiment varen destacar el ministre de comerç Manuel Arburúa, que segons el propi Franco ‘empezó de botones y ahora es archimillonario’, i també el cas paradigmàtic d’en Juli Muñoz i Ramonet, gràcies a les seves influències polítiques i a una gran habilitat per als negocis. Arribà a posseir els famosos magatzemsEl Siglo i El ´Águila, comprà a Barcelona els palaus Robert, on hi vivia, i marquès d’Alella i amuntegà una important col·lecció de més de 400 pintures. La dita popular deia: ‘en el cielo manda Dios y en la tierra los Muñoz’. Es casà amb la filla del president del Banc Central, Ignacio Villalonga. Però vint anys després fugí cap a Suïssa arruïnat.

Per tant, al costat de la misèria de molts, començà a proliferar la púrria del grup social dels ‘nous rics’, eixit del ràpid enriquiment d’alguns pocs gràcies a la corrupció de la postguerra. Aquest grup era conegut per la seva vida ostentosa i ridículament luxosa. Tot i que a l’hora de la veritat no eren res més que polls ressuscitats, és a dir, caps i fatxes del ‘Movimiento’ i enxufats del nou règim, estraperlistes, cadells de l’aristocràcia i ambiciosos ‘arribistes’ de tota mena, que mai falten. Tots clients habituals dels llocs de diversió i sales de festes que van aparèixer com bolets al cor mateix de Barcelona (elRigat, l’Emporium, el Trébol, la parrilla del Ritz, el Cortijo i la Rosaleda), mentre que a la part alta de la ciutat hi sorgirien nombrosos ‘meublés’ de luxe, locals destinats a aquests pocs ‘nous rics’, que s’hi deixavenfortunes acompanyats de complaents senyoretes, enmig d’un context desolador de repressió i de misèria generalitzada de la major part de la ciutadania. Pel que fa a les tradicionals famílies benestants de la part alta, la majoria de festes i banquets es feien a l’hotel Ritz, a la Gran Via, en els clubs esportius elitistes o en domicilis particulars.

Malgrat que l’’estraperlo’ era cosa prohibida, davant les carències en la provisió de béns de consum alimentari de la població, gairebé tots els pagesos van vulnerar la llei i van fer a petita escala tràfic de viandes per a la subsistència humana de la ciutadania. Guaitant per la rasa aleshores descoberta del ferrocarril al carrer Aragó, sovint hi vèiem com la gent es despenjava del tren en marxa després d’haver tirat a la vorera els fardells de queviures que duien per ser venuts al mercat negre, evitant així el control dels‘burots’, aquells funcionaris municipals encarregats de cobrar els drets d’entrada a la ciutat de certs articles a la terminal ferroviària de l’estació de França. Recordo amb esgarrifança, però, haver vist un dia el cos seccionat pel tren d’un individu que es dedicava a aquest tràfic, diguem-ne que il·legal, de viandes en caure a la via des del sostre d’un vagó al xocar el seu cos contra l’entrada del túnel de no sé quin carrer travesser, potser el de Bailen o passeig de Sant Joan.

Bé, la fi de ‘racionar la fam’ no arribà sinó molt tard, al cap de tretze anys, un dissabte 22 de març de 1952 en què es va abolir la famosa ‘cartilla’ de racionament de queviures, com a resultat de la primera vaga general a Espanya arran de l’augment de tarifes en el bitllet dels tramvies de Barcelona, aprovat en consell de ministres, mentre que a Madrid es mantenia el preu. Primera acció vaguística popular en massa de la ciutadania sota el franquisme i un altre ‘pánico en las calles’ autòcton, competint amb l’estrena al cinema Kursaal de la pel·lícula d’Elia Kazan del mateix nom, els primers incidents d’avalot i esverament públic del qual varen ser produïts pels estudiants el dia 23 de febrer de 1951 (un altre 23 F!) en organitzar un monumental apedregament de tramvies i la trencadissa de 3.041 vidres, segons un sorprenent i meticulós inventari. En dies successius s’anaren repartint de bústia en bústia fulls volanders demanant a la gent el boicot a l’utilització dels tramvies (ara ho farien a través de les xarxes socials d’internet), a l’extrem que el diumenge, 4 de març, el públic que anava al camp del Barça de les Corts no pujà tampoc als tramvies malgrat el fort aiguat i enlloc dels més de mig milió de bitllets habituals, només se’n van despatxar 487.

           Tot i retornar a les tarifes anteriors, ara tot el món laboral acordà de manera unànime l’aturada general de les fàbriques, empreses i comerços per al dia 12 per protestar de l’encariment de la vida i en demanda de la llibertat dels detinguts pel boicot, i es varen aconseguir més de 300.000 treballadors en vaga i que tallers i botigues tanquessin, a més que deixessin de circular els tramvies, autobusos i taxis, i que ni cinemes ni teatres obrissin portes. Descontrolada la situació pel moviment cívic de masses al carrer, llavors van fer sortir més de mil guàrdies civils i l’endemà arribaven 3.000 ‘grisos’ vinguts de Madrid, València i Saragossa i unitats de la infanteria de marina desembarcades del creuer i els tres destructors arribats a port (us recorda quelcom tot això?). La repressió policial va adquirir una brutalitat severa, fins a l’extrem de provocar la mort d’un nano de cinc anyets. A la plaça Palau els aldarulls anaren associats a la relació del governador civil, Baeza Alegría, amb la cantant cabaretista Carmen del Lirio, però acabaren amb una violenta càrrega policial d’un destacament muntat a cavall, en què el mal no te’l feien les potes dels cavalls sinó les porres dels guàrdies. El desafiament al règim havia estat impressionant, però el dia 15 tothom esporuguit davant les amenaces de les autoritats, va tornar a la feina. Per primera vegada d’ençà el final de la guerra, centenars de milers de ciutadans es van atrevir a plantar cara al règim franquista i se’n van sortir prou bé.

Però a banda de l’estòmac, també hi havía ganes de fumar com a succedani de la fam, la misèria, l’angoixa, etc. El meu pare intentà, sense èxit, de plantar tabac en testos als balcons de casa. Com a succedani guardava totes les burilles, puntes o llosques de cigar que havia fumat i de tant en tant en buidava les restes de tabac no cremat i amb una maquineta les cargolava en forma de rotlle embolcallades amb el paper de fumar i en feia noves cigarretes artesanes, desgarbades, humils, esguerrades, tortes… I així anava tirant, o millor dit, fumant, cremant a poc a poc. Però de fet reapareix socialment el‘caliquenyo’, el cigar de confecció artesana i popular, prim, escanyapits i de tiratge dur, a imitació del que havien importat els soldats sobrevivents retornats deCuba, com el pare del meu sogre, a qui li atorgaren la creu de plata del Mèrit Militar amb distintiu vermell el 18 de març de 1898 per haver intervingut en una acció contra un escamot d’insurrectes cubans en la província de Pinar del Río. I aneu a saber si des d’aleshores la plana regada de Lleida s’abocaria a fabricar-ne d’amagatotis a partir de plantacions de tabac també clandestines. Indústria del fum, doncs, que ha perdurat en el temps, com la d’alguns indrets de les Garrigues, que el 2010 encara es dedicaven a fabricar ‘caliquenyos’, cigars de pestilent tabac que solen fumar els pagesos mentre fan la ‘botifarra’ al cafè local.

Continuarà…

Santiago Suñol i Molina