JULI, NOVA PRIMERA DAMA

 Sr. Director

M’ha sorprès gratament saber que Juli és el cognom de la nova primera dama del govern de la Generalitat. Sorpresa en tant que tinc el record de quan pels volts de l’any 1935 de preguerra civil vaig haver d’anar al metge de capçalera de casa, que llavors era el doctor Josep Juli, un bon home que regentava el dispensari municipal del carrer del Clot núm. 46, un dels més antics del nucli o barri barceloní de Sant Martí de Provençals, i que n’esdevingué l’eix principal ja al segle XVII, ja que el seu traçat coincideix parcialment amb l’antiga carretera de Sant Andreu o de Ribes, que constituïa una de les principals sortides de Barcelona en aquesta direcció.

El motiu de la meva visita fou arran d’haver-me sortit una inflamació flegmonosa i supurativa de la ungla del dit del mig de la mà dreta, altrament dita voltadits o panadís subcutani. Després d’haver estovat la inflamació amb els esborranadors cataplasmes ‘Llena’ d’aleshores, fets amb farina de llinassa i rabiosament bullents, la mare va decidir de portar-me al metge i aquest només en veure el dit va dir-me: ‘Nen, mira al sostre, sisplau’. Jo, ingenuament i endut per la meva infantil badoqueria, vaig obeir-lo i mentrestant ell em va arrancar l’ungla d’una forta estrebada amb unes pinzes. La que em va sortir després sempre més ha estat amb la matèria còrnia estriada. Bé, al cap i a la fi és tot un signe d’identitat, oi?

L´única seqüela que em va deixar el voltadits fou més aviat mental o psicolingüística. Estranyava el cognom de Juli, ja que sempre em va xocar i fins fa molts anys enrere encara tenia dubtes si en realitat no seria el seu nom propi o de pila. I és que llavors no teníem un registre de cognoms com el d’IDESCAT, que n’ha detectat una freqüència de 112 –probablement amb arrels i majoritària a la Costa Brava, a l’entorn de Pineda de Mar–, ni tampoc un diccionari com l’Alcover Moll, per cercar cognoms i els seus orígens. Tot i que em baix espavilar.

I com a fruit de la tossuderia els meus dubtes es van esvair tan bon punt vaig saber que les obres de la galeria del pati de la Casa de la Convalescència de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona (on ara hi ha la Biblioteca de Catalunya) van ser dirigides i executades en la seva darrera fase el 1675 per un mestre d’obres que se’n deia Josep Juli (†1701), prohom, clavari i conseller sisè de la ciutat de Barcelona (1688-1689), la magistratura més alta a la que podia aspirar un menestral. També fou autor del projecte i executor de l’obra de la nova església barroca de Betlem, reconstruïda a partir de 1680 després d’haver estat derruïda per un incendi el 1671. Temple de nau única i transsepte en cúpula amb tribunes altes amb gelosia sobre les capelles laterals, que formaria part del col·legi d’ensenyament superior de la Companyia de Jesús a Barcelona, del qual avui només es conserven les façanes de l’església a la Rambla dels Estudis i als carrers del Carme i Xuclà, en haver estat destruïda el 1936 la sumptuosa decoració interior en ser cremat el temple.

La vida d’aquest Josep Juli va transcorre en l’època dels tractats de Pau dels Pirineus (1659) i de Llívia (1660), en què estava en joc la cessió definitiva al cristianíssim rei Lluis XIV de França de la part oriental de la Cerdanya, tanmateix encara no feta efectiva, la qual cosa trigaria en consumar-se molt més tard (1714), havent-se frustrat per la traidoria castellana de consentir-ne la mutilació els intents del mateix Lluís XIV de 1668 a 1677 de bescanviar els comtats catalans de la Cerdanya pels Països Baixos ‘espanyols’, a la qual cosa s’hi va oposar la cort de Madrid, on per cert s’entronitzarien poc després els Borbons en morir sense descendència Carles II d’Habsburg (†1700). Pèrdua entranyable d’un tros del Principat de gairebé el deu per cent de la seva població i del territori de Catalunya, que devem a la injúria i l’ofensa imperdonables de l’Estat espanyol. I així és com restà migpartida de forma antinatural i arbitrària la plana i vegueria cerdanes: ‘meitat de França, meitat d’Espanya’. Sota règim francés quedaren 33 nuclis de població (Alta Cerdanya), amb 1.697 ‘cases’ segons els recompte d’Aparici del 1708, i sota règim espanyol 64 localitats (Baixa Cerdanya), amb 1.860 veïns o cases.

Ara, doncs, em satisfà doblement la descoberta de temps passat, i que avui el cognom de la primera dama de la Generalitat estigui relacionat amb un conseller de la ciutat del segle XVII, i fill d’un llinatge menestral català de mestres d’obres i molers o pedraires.

Pel que fa a l’etimologia del cognom no hi ha cap dubte que deriva del llatí iubïlum, tal vegada amb el significat de goig o alegria comunicativa –la que en castellà donà lloc a ‘júbilo’–, i també del nom personal llatí de Iülius.

Santiago Suñol i Molina