Enraonar

Escrit per Ramon Prat i Pons. Teoleg

0 54

Una de les paraules més humanes de la llengua catalana és el terme “enraonar”, perquè no equival només a parlar, negociar o dialogar, sinó que hi afegeix una qualificació de fons. Aquesta qualificació consisteix a compartir el sentit de la paraula, per part del qui parla amb el qui escolta, però fent-ho “a la llum de la raó”. Moltes tensions humanes –internes personals, familiars, professionals, religioses i polítiques– brollen de la paraula expressada sense mirar els ulls de l’altre, sense escoltar les seves raons, sense donar-nos prou temps per elaborar allò que diem o que escoltem. És a dir, sense enraonar.

Penso que enraonar hauria d’ésser l’actitud clau per caminar cap a la superació del conflicte a l‘entorn de la independència de Catalunya, que des de fa temps estem vivint al nostre país. En aquest breu article no vull fer una reflexió psicològica o política sobre aquest afer, perquè ja disposem de moltes i recurrents anàlisis diverses. El que em proposo és reflexionar teològicament, és a dir, enraonar a l’entorn del conflicte però a partir de la fe cristiana.

Després que hagin passat uns mesos, i per tal de poder-ho fer amb un cor serè, voldria enraonar a l’entorn d’una frase pronunciada fa temps en un debat polític que em va colpir. Fou aquesta expressió: “¿Tanto cuesta sacrificar un catalán?” No voldria treure la frase del context en el qual fou pronunciada, ni tampoc fer cap judici sobre la intenció de la persona que la va dir. De vegades, quan pugem de to, deixem d’enraonar, i acabem dient expressions inadequades.

El que vull compartir amb el lector és una triple pregunta que aquesta frase m’ha plantejat a mi mateix, en la meva contemplació cristiana de la vida. La formulació d’aquesta triple interrogació m’ha ajudat a canviar l’actitud de fons i també el meu discerniment. Penso, doncs, que la present reflexió pot ser útil a altres persones, en el procés d’acompanyar-nos mútuament els uns als altres a esdevenir “artesans de la pau”.

La primera pregunta respon a l’inici de la frase “¿Tanto cuesta”, i que sembla referir-se a la pretensió de posar preu a una persona concreta. La resposta teològica és que “una sola persona val més que tot l’or del món” i que per això mai no pot ésser moneda de canvi.

Las segona pregunta respon al verb “sacrificar” que relliga l’inici de la frase amb el seu final. El cristianisme i els humanismes contemporanis han introduït dins de la història un principi ferm, segons el qual cap ésser humà es pot sacrificar mai, ni en nom de ningú, ni de cap principi, ideologia o interès.

La tercera pregunta és la conclusió de la frase, “un catalán?”, perquè elimina el nom propi d’una persona i aquesta queda reduïda a un nombre anònim diluït dins d’una massa amorfa (un jueu, un gitano, etc.). Penso que els éssers humans no som un conjunt de xifres, sinó que cada persona és única i irrepetible i, per això, el seu nom propi és sagrat.

Algú pot pensar que aquestes tres preguntes són teòriques i inútils. Europa certament és el resultat del dret romà, però sense separar-lo de la raó grega, ni tampoc dels valors evangèlics. Si als seu fonaments no hi incloem aquestes tres fonts de civilització, podem posar en perill la identitat europea. I, per tant, fins i tot la seva pròpia existencia. Enraonem, doncs?

Ramon Prat i Pons.  Teòleg

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.