EN HOMENATGE A MARIA BARBAL [2]

CARTA AL DIRECTOR. SANTIAGO SUÑOL I MOLINA

MARIA  BARBAL

 

Sr. Director:

No obstant tot el que vam relatar en l’article anterior, la brutal llampegada caiguda a can Regany no en va privar de continuar fent el Cadastre de Rústica d’un bon pessic de la Conca de Tremp de 17.502 hectàrees entre 6 municipis i unes 18 pedanies i masies aïllades, més altres 24.248 hees. entre la Vall de Boí i el Pallars Sobirà, que en conjunt representen el 47,5 per cent del total de terrossos que vaig aixafar a la demarcació de Lleida, inclosos però tres municipis forans de la Ribera de l’Ebre, Baix Maestrat i la Plana Baixa del País Valencià.

Però tampoc no acaben aquí les meves actuacions en l’àmbit de l’estimada Conca de Tremp, perquè al gener de 1956 em van encarregar la redacció del projecte tècnic de nova delimitació territorial entre els termes de Talarn i Tremp, que va ser aprovat el 1959 i en virtut del qual el terme de Talarn cedí a Tremp 1,98 km2 d’una zona en que ja hi havia un contínuum urbà dels barris de les Adoberiesla Pedrera i el Cementiri. De fet Tremp havia estat en el passat un enclavament dins de Talarn, atès que es tractava d’un terme exempt de tributs reials per l’església de Santa Maria de Valldeflors, depenent de la mitra d’Urgell. Amb aquesta cessió es posà fi, a més, a l’eterna disputa sobre la Quadra de Margarit, al turó del nord que domina la ciutat, a l’altra banda del barranc de les Adoberies o de Sant Jaume, relleu antigament anomenat de les Forques, on hi penjaven els condemnats a mort pel batlle. Barranc de les adoberies on hi tenia una indústria d’adobar pells un dels tres lleidatans coneguts amb cognoms diguem-ne que escatològics, ja que tenien a veure amb la repleció de la bufeta i la relaxació de l’esfínter vesical: Saurina, en aquest cas, i en els dos restants Pigem i Simeó. Perdoneu, però algú ho havia de dir!

En resum, la Conca de Tremp és un autèntic geoparc que va de bracet amb la paleont!ologia i la geologia. La primera per les icnites de dinosaures sauròpodes, o sigui petjades fossilitzades dites ‘del diable’ pels aborígens trempolins, dels últims dinosaures que van existir a Europa i que havien escollit els estrats de sauló o sorra de les platges i aiguamolls fòssils d’aleshores per convertir-los en indrets de nidificació i dipositar-hi i covar en postes de fins a set ous fins a uns 3 milions de closques d’ous trobades, tot generant rics jaciments de diverses restes òssies en les localitats de SuterranyaOrcau i Basturs, on els dos estanyols càrstics d’aquest darrer lloc, juntament amb l’estany de Banyoles i el de Montcortès, són les úniques llacunes càrstiques notables de Catalunya, amb ecosistemes humits molt fràgils.

Mentre que la segona, és a dir, l’afecció geològica de la Conca roman en uns gresos virolats o blavencs, segons, molt bioturbats i farcits de quantitats ingents de Turritella trempina, macrofòssils de mol·luscs gasteròpodes amb forma de paperina cònica o de cucurull de gelat als vessants aixaragallats en bad-lands que denoten platges residuals amb forta presència de petits nummulits i ostràcodes a la collada de ‘les Caragolines’ a mig camí entre Claret i Fígols de Tremp, formació que després ha estat atribuïda al nou estatge geològic Ilerdià en reconeixement al propi i singular pis estratigràfic de les terres lleidatanes o ilerdenses, significant en aquest punt els sediments litorals associats a una badia fangosa.

Característica ho és també la geomorfologia del sòl, com és el cas dels Seixos, glacis o superfícies d’erosió de pendent longitudinal net i suau, molt fèrtils i estesos damunt dels terrenys argilencs de les barrancades en costers descarnats de carenes dissimètriques i vessants aixaragallats de que abans parlàvem, i que tenen cairells conglomerats arribats de la veïna serra de Gurp i es prolonguen des del poblet de Gurp fins a Talarn, on s’hi establiria més endavant el campament militar de l’Acadèmia de Suboficials, la qual aprofitava els estrats quasi verticals de la Costa Ampla veïna per fer-hi les proves de tir dels artillers, posant en risc el poble encimbellat de Santa Engràcia, a la punta més alta d’un penyal esquerp de calcàries del campanià a 1.040,7 metres d’alçada.

I també van del bracet amb el dramàtic relat del seu patrimoni historiogràfic sobre les cafrades comeses pels soldats ‘moros’ de l’exèrcit franquista durant la Guerra Civil, i els episodis sagnants en el front atrinxerat als contraforts meridionals de l’anticlinal de calcàries cretàciques de Sant Corneli, serra molt castigada durant el conflicte bèl·lic entre els dies 21 i 28 de maig de 1938, amb els búnquers i nius de metralladores on feien guàrdia de dia i de nit. Voltant pels boscos de l’entorn, com el de Baladredo, a la vall de la Ribalera, encara és possible veure-hi trinxeres, clots produïts pels obusos i un búnker, anomenat ‘la Castelleta’, situat en un turó rocós des d’on s’ocasionaren fortíssims estralls a la tropa republicana que entre els dies 22 i 25 de juliol de 1938 intentaren  recuperar la vila de Llavorsí i les posicions perdudes per tal d’estabilitzar el front al marge esquerre del riu Noguera Pallaresa.

Sense oblidar-nos de l’excepcional i modèlic reservori de petroli i gas aflorant en el geòtop de Mas de Faro, formació sorrenca de Castissent estesa d’est a oest del coll de Montllobar (962,7 m.) fins al nucli urbà de Pont de Montanyana, a la vall de la Noguera Ribagorçana, i de nord a sud limitada pel barranc de la Vileta al coll del Masiot, aflorament aprofitat per les grans petrolieres mundials per a la formació in situ dels seus professionals en el coneixement i la investigació de les estructures potencialment riques en aquest combustible fòssil.

Respecte del nucli urbà de Pont de Montanyana cal afegir que s’estén curiosament a banda i banda del riu Noguera Ribagorçana, de forma que aquest municipi es repartia llavors entre les províncies d’Osca i de Lleida, i en la banda d’ençà del casc urbà el límit fronterer entre ambdós discorria tot fent giragonses pels carrers i potser fins i tot per dins les cases, de manera que segons on era situada la casa o l’habitació quan et mories, el jutjat encarregat de la paperassa era de jurisdicció diferent, catalana o aragonesa. Ignoro com ha quedat avui aquest xocant poti-poti.

A més no puc passar de llarg en associar-hi a tot plegat la climatología concreta de la Conca, on en el seu calorós estiu tot d’una s’hi congrien al cel núvols de tempesta i una negror sobrevinguda envaeix l’espai, mentre s’acosta el llunyà rebombori de trons i a la fi el ramat de núvols rebenta en espurnes i cauen les primeres gotes, però llavors de sobte et sorprèn un fort ruixat d’aigua -sovint acompanyat de fred i pedra-, com si la pluja volgués treure la pols del paissatge i rentar les fulles de l’arbreda. Tot i que al cap d’una estona el temps s’asserena i un sol alliberador carregat de futur aprofita una clariana per picar l’ullet (o fer la guerxina), malgrat que de nou grans torres de cúmulus s’alcen a l’horitzó i una negror intensa ho torna a cobrir tot altra vegada.

I encara menys fer cas omís de la gastronomia pallaresa, malgrat que no ho hi entrarem a fons, per bé que en deixarem constància de basar-se en els derivats del xai amb embotits de moltó com el Palpís, la Girella i el Freginat, o bé de la llet d’ovella en els formatges Serrat i el de Topí. Però la riquesa de plats s’estèn també a les carns de porc (Xolís i Secallona o Langoïssa aranesa) o d’isard (Civet), i a les fabuloses i musculoses truites Salmo trutta pescades als rius de muntanya, ben agençades i amanides.

Però sí vull manifestar la seducció que em provoquen algunes expressions i molts mots del lèxic propi del subdialecte pallarès, part dels quals he fet meus, com ara: abidriar (albirar), adés (fa poc, suara), apariar (adobar, reparar), avorar-se (acostar-se, apropar-se), baürta (brossa, matollar), borda (corral de bosc o masieta), borruscall (volva de neu), broma (boira, núvol), cabusseta (tombarella), clop (pollancre), devontes (llavors), eixir (sortir), engarrapellar-se (enfilar-se), entrepussar (entrebancar-se, ensopegar), mai tant (va home va, no n’hi ha per tant), mangala (bastó d’ancià), no n’hi ha molla (gens), popa (pit, sina), potxó (petó, bes), rogle (rotllana, rotlle), tarter (munt de coses o de pedres, con de dejecció), voliana (papallona) i xolís (llonganissa, embotit de porc).

Amb tot plegat he volgut retre homenatge a la munió d’històrics secretaris d’ajuntament d’aquella època, tots molt apreciats i amb perdurables relacions d’amistat teixides, però sobretot vull adreçar-me a la gentil trempolina Maria Barbal, enamorada amb força raó de la seva terra natal que tant de bé va descriure en les seves novel·les des de l’autoria de l’emblemàtica ‘Pedra de tartera’ i que ara acaba de guanyar el 53è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Santiago Suñol i Molina

Globallleida
Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.


Totlleida t'informa que les dades de caràcter personal que ens proporcions omplint el present formulari seran tractades per Eral 10, S.L. (Totlleida) com a responsable d'aquesta web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personals que et sol·licitem és per gestionar els comentaris que realitzes en aquest bloc. Legitimació: Consentiment de l'interessat. • Com a usuari i interessat t'informo que les dades que em facilites estaran ubicats en els servidors de Siteground (proveïdor de hosting de Totlleida) dins de la UE. Veure política de privacitat de Siteground. (Https://www.siteground.es/privacidad.htm). El fet que no introdueixis les dades de caràcter personal que apareixen al formulari com a obligatoris podrà tenir com a conseqüència que no atendre pugui la teva sol·licitud. Podràs exercir els teus drets d'accés, rectificació, limitació i suprimir les dades en totlleida@totlleida.cat así com el dret a presentar una reclamació davant d'una autoritat de control. Pots consultar la informació addicional i detallada sobre Protecció de Dades a la pàgina web: https://totlleida.cat/politica-de-privacitat / , així com consultar la meva política de privacitat.