EL BREXIT I EL PENYAL DE GIBRALTAR

OPINIÓ. SANTIAGO SUÑOL I MOLINA

CARTA AL DIRECTOR. “EL SILENCIO DE LOS CORDEROS”

Sr. Director:

            Amb la sortida de la Unió Europea per pròpia voluntat dels britànics arran del Brexit després de gairebé mig segle d’haver-s’hi incorporat, sempre però amb una certa recança a cedir sobirania, la seva fillola del Penyal de Gibraltar pot romandre-hi encara, gràcies al pacte de darrera hora entre la Moncloa i Downing Street el passat dijous, diada de l’Home dels Nassos. Segons aquest pacte els gibraltarenys es beneficiaran de la supressió de la tanca fronterera que als anys seixanta va intal·lar-hi el dictador Franco en forma de reixat a la fi de prohibir la lliure circulació terrestre, marítima i aèria entre el Penyal britànic, d’una banda, i Espanya de l’altra, i en particular les localitats més afectades d’Algesires i La Línea de la Concepció del Camp de Gibraltar espanyol. Tanca com a represàlia a l’aprovació el 1969 de la constitució pròpia de Gibraltar i, a més, tanca dictada en temps de dictadura que sorprenentment es va mantenir i controlar durant la quarantena llarga d’anys de precària democràcia a Espanya, havent privat als gibraltarenys de pertànyer i beneficiar-se de la unió duanera europea en no poder accedir a l’aplicació i integració a l’espai Schengen.

            Ara, doncs, no hi haurà frontera dura entre els treballadors migrants espanyols del Camp de Gibraltar i el ciutadans del Penyal, els quals gaudiran de més drets que els propis britànics en la lliure circulació i tràfic mercantil a la Unió Europea dins l’espai Schengen.

            Com bé es planyia el titular del diari El Mundo, s’ha passat ‘Del Gibraltar español al Gibraltar europeo’, havent d’aparcar sine die com altra derivada de tot plegat les reivindicacions patrioteres espanyoles sobre aquest trosset de país de 6,8 quilòmetres quadrats (si fa no fa una grandària com el terme de Mollerussa) que en un altre històric 11 de setembre de 1967 –aquest però afortunat– en plena dictadura de Franco just a l’altra banda de la frontera, van votar unànime i abassegadorament un democràtic referèndum fins a un 95,8% del cens d’aleshores de 12.138 gibraltarenys, a favor de ‘conservar el vincle amb el Regne Unit’ sota les faldilles de la reina Isabel IImentre que tan sols un 3,4% es varen abstenir, 44 optaren per passar sota sobirania espanyola i 59 foren els vots nuls. I això passava amb un espai aeri tancat per Franco des del mes d’abril i amb diversos caces a reacció vigilant i salvaguardant amb zel des del cel la soberania espanyola de l’aire i a la mar.

            La celebració d’aquest referèndum havia estat aprovada per Londres el 14 de juny del 1967 i supervisada pel primer ministre gibraltareny, l’advocat hebreu Sir Joshua Hassan, gran figura política que reivindicava el seu origen sefardita i menorquí, i donaria lloc a que el Penyal britànic tingués a partir de 1969 una constitució pròpia, la qual cosa res té a veure amb la qualificació de ‘colònia’ que Espanya aconseguí de donar-li en incloure Gibraltar en la llista de les Nacions Unides sobre territoris així considerats i menystinguts.

            Es fa evident, doncs, que en el marc de la Unió Europea l’esqueixada británica ara planteja en el fons la tendència a la fractura territorial i el retorn a les sobiranies nacionals, aplanant el camí per a un segon referèndum a Escòcia, en primer lloc, al que hauran de seguir-ne d’altres també encaminats envers la construcció de l’Europa de les nacions i no pas la dels estats.

            I en aquest sentit bo es recordar que el 4 d’agost del 1704 en ple marc del conflicte internacional que va ser la guerra de Successió espanyola, el príncep anglès George Hesse-Darmstadt, llavors virrei de Catalunya entre 1698 i 1701, com a responsable de les tropes que formaven part de l’esquadra de l’almirall anglès Rook –que no ho devia de ser massa de ruc– en recolzament de l’arxiduc Carles d’Àustria, va arrabassar i prendre el Penyal de Gibraltar als quatre gats –o potser ‘micos’ o ‘macacos’– borbònics que defensaven aquesta plaça de Felip V. El que resulta menys conegut de l’episodi és que un batalló d’uns 350 catalans va prendre part en el desembarcament i es van encarregar d’assegurar una platja que encara avui es coneix com la Catalan Bay.

            Bé, d’aquesta manera la casuística històrica va enllaçar doncs els destins de Gibraltar i Catalunya en el Tractat de Pau d’Utrecht (1713) que posà fi a la guerra de Successió, ja que en virtut del seu article X el monarca borbònic castellà va cedir a perpetuïtat Gibraltar a la Gran Bretanya, mentre que per l’article XIII feia que els catalans perdessin els seus ancestrals privilegis i constitucions sobiranes. La cessió a perpetuïtat de Gibraltar fou com a compensació o contrapartida a la traïdoria que els anglesos varen cometre envers els catalans en haver retirat el seu suport arran de la lluita catalana per no perdre els seus privilegis ancestrals –drets i constitucions–, traïdoria brollada durant els famosos i intensos debats tinguts en la cambra de lords anglesa arrel de l’anomenada i compromesa ‘qüestió dels catalans’ (The case of the Catalans considered The deplorable history of the Catalans, London 1714). Debats públics generats a la Gran Bretanya a la primeria del segle XVIII quan amb la mort de la reina Anna (agost 1714) –l’última sobirana de la casa dels Stuart– hi va accedir al tron anglès George I, qui havia manifestat simpatia envers Catalunya, gràcies a les manipulacions de Walpole en ser reemplaçats els conservadors tories pels whigs. I és que mentre aquests eren partidaris de mantenir el suport als catalans, els tories preferien escurçar la guerra encara que fos renunciant als compromisos amb Catalunya a què eren obligats pel pacte de Gènova de l’any 1705, pels quals Anglaterra –encara no unida amb Escòcia– reblava el seu recolzament als catalans en el marc dels estats que donaven suport a la candidatura al tron d’Espanya de l’arxiduc Carles d’Austria, compromís estès a l’ajut militar als catalans en el seu enfrontament contra les tropes borbòniques –franceses i castellanes– o bé mercenàries. Però una certa mala consciència colpiria els anglesos quan van gorvernar els tories, i malgrat uns darrers intents de l’ambaixador britànic Lexington per salvaguardar les Constitucions catalanes, hom topà amb la intransigència i el menyspreu absolut de Felip V i el cap del govern britànic, Bolingbroke, desistí llavors de defensar-les. Així, doncs, amb absència d’ambaixadors catalans i la traïció dels anglesos en abandonar a la seva sort els catalans que resistien a les tropes lleials a Felip V, pels tractats d’Utrecht (1713) i Rastatt (1714) ja signats, és a dir, massa tard per a intervenir amb èxit en les gestions internacionals, Catalunya tan sols aconseguí la concessió d’una plena amnistia i la garantia de vides i béns, a més d’una vaga i ambigua promesa de gaudir dels mateixos drets i privilegis que tenien els habitants d’ambdues Castelles, amb la qual cosa els representants anglesos es donaren per prou satisfets després d’una tímida i infructuosa defensa de l’anomenada ‘qüestió dels catalans’.

            Tanmateix, sortosament la traïdoria anglesa a través del Tractat d’Utrecht va posar límits gairebé inesborrables a la recuperaciò de Gibraltar per Espanya, com es va demostrar ara fa poc més de mig segle, quan en una de les diverses campanyes del régimen franquista per reclamar el Penyal el dictador va gosar demanar l’anul·lació de l’article X del Tractat d’Utrecht, però davant del plenari de les Nacions Unides l’ambaixador britànic Lord Caradon va dir amb tota claredat que Gibraltar era el preu d’una traïció […] i que Anglaterra, la gran beneficiària del tractat, tornarà Gibraltar a Espanya el dia que Espanya torni a Catalunya les llibertats que li va prendre. I efectivament, consolidar el seu poder marítim en retenir Gibraltar per l’article X i l’illa de Menorca pel XI, ocupada pels anglesos des de 1708, i rebre diverses possessions franceses a Amèrica, juntament amb el permís concedit en l’article XII per ostentar el monopoli d’assentament (‘asiento’) d’esclaus negres a les colònies espanyoles d’Amèrica i el dret d’enviar-hi un vaixell anual de permís per comerciar-hi, foren la contrapartida de l’article XIII que reduïa i deixava Catalunya com a província espanyola. Per tant, canviar ara el Tractat d’Utrecht obligaria a canviar aquests articles connectats amb la renúncia a Gibraltar d’un imaginari Felip V.

            I resulta força lamentable no haver après la lliçó d’aquesta història quan també un 4 d’agost però del 2013, un fals valencià com el ministre d’Exteriors d’aleshores José Manuel García-Margallo (fals en tant que amb l’excusa que va treballar un temps a Castelló de la Plana va ser col·locat a les llistes valencianes del PP) va encapçalar l’enèsima ofensiva, ridícula i patètica, per recuperar un Penyal que havia passat a mans angleses en virtut del Tractat d’Utrecht. I això, paradoxalment, a parer de l’article de David Miró al diari ARA de llavors, feu possible que Espanya i Catalunya s’agermanessin mútuament en la desgràcia comuna, atès que totes dues comunitats busquen recuperar una cosa que van perdre fa 300 anys: els uns un tros de terra de 6,8 km2, símbol de la decadència en no encarnà mai més la figura de l’Imperi, i els altres la pèrdua de les seves llibertats nacionals i el trencament definitiu amb les possessions del seu vell imperi mediterrani (Sardenya, Sicília i Nàpols).

            No obstant aquest grotesc estirabot, la premsa carca madrilenya, tant d’esquerra com de dreta, coincidiren a fer-ne portades no menys grotesques i patrioteres: ‘S’ha acabat el pati a Gibraltar’ advertia García-Margallo a l’Abc; ‘L’armada tornarà al Penyal’ (La Razón) o ‘El govern desplega un pla de mà dura contra Gibraltar’ (El País). Missatges que feren pujar la tensió a la zona, no només a les indignades autoritats de Gibraltar, sinó també a alcaldes de la regió i a uns deu mil migrants espanyols que hi treballen, que no entenen l’atac de mà dura i en pateixen les conseqüències pels controls de frontera que provoquen polèmiques cues de les trenta mil persones que cada dia la travessen.

            I, a més, oblidant de rebot la premsa la gestació d’un darrer límit a qualsevulla reivindicació patriotera, ja que si mai Espanya recuperés Gibraltar la dinastia governant del Marroc s’afanyaria a recobrar d’immediat la possessió de les ciutats de Ceuta i Melilla, com a casos de simetria històrica comparable.

Santiago Suñol i Molina

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.


Totlleida t'informa que les dades de caràcter personal que ens proporcions omplint el present formulari seran tractades per Eral 10, S.L. (Totlleida) com a responsable d'aquesta web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personals que et sol·licitem és per gestionar els comentaris que realitzes en aquest bloc. Legitimació: Consentiment de l'interessat. • Com a usuari i interessat t'informo que les dades que em facilites estaran ubicats en els servidors de Siteground (proveïdor de hosting de Totlleida) dins de la UE. Veure política de privacitat de Siteground. (Https://www.siteground.es/privacidad.htm). El fet que no introdueixis les dades de caràcter personal que apareixen al formulari com a obligatoris podrà tenir com a conseqüència que no atendre pugui la teva sol·licitud. Podràs exercir els teus drets d'accés, rectificació, limitació i suprimir les dades en totlleida@totlleida.cat así com el dret a presentar una reclamació davant d'una autoritat de control. Pots consultar la informació addicional i detallada sobre Protecció de Dades a la pàgina web: https://totlleida.cat/politica-de-privacitat / , així com consultar la meva política de privacitat.