AUTOESTIMA PER LA PARLA EN “BELL CATALANESC”  (VIII)

AUTOESTIMA PER LA PARLA EN “BELL CATALANESC”  (VIII)

Sr. Director:

CONREADORS DE LA POESÍA MISÒGINA (1444-1475)

 

        35) Poetes coetanis d’Ausiàs March destacaren per conrear la poesía misògina o d’aversió a les dones, entre els quals:

        * El poeta Francesc Ferrer (doc.1425-†1458), possiblement valencià o tal vegada mercader barceloní, compongué el poema narratiu de 240 decasíl·labs “Romanç de l’armada del soldà contra Rodes” (1444), en que relata el setge de Rodes pels turcs, tot i que la seva obra més rellevant i extensa és el poema en heptasíl·labs “Lo conhort” (1425-1458), composició d’intenció misògina, és a dir, amb aversió a les dones, i en què l’autor troba consol a les penes en fer burla de la malaltia d’amor per la submissió a la crueltat de la dama.

        * L’escriptor empordanès bilingüe, Pere de Torroella (1420 –†1492), militar al servei de Joan II (llavors essent rei navarrès) i majordom de Carles de Viana, en la seva producció lírica en català mostrà un to entre irònic i sentimental com a prosista artificiós i retòric que era i també com a conreador del “misoginisme”, destacant-ne quatre “lais” o cançons a l’estil d’Ausiàs March, com el poema “Desconhort o Clamor”, reflex dels gustos literaris de la Cort del Príncep de Viana i un ambiciós poema col·lectiu que comença amb el vers “Tant mon voler s’és data a amors”, a banda de diverses obres en prosa d’un elevat interès històric i literari, com la “Complanta per la mort d’Agnès de Clèveris” (1448), la “Consolatoria per la mort de mossèn Martí d’Ansa” (1451) i el “Raonament en indefensió de las donas”, on l’autor s’excusa de l’èxit d’haver estat conegut sobretot per compondre en llegua castellana les seves famoses cobles del “Maldezir de mujeres”, llarga diatriba versificada contra les dones, escrita en versos fàcils i intencionats dins el paquet en castellà de la autor en decires amorosos, cançons i escampeus, que fou molt copiada i llegida i produí una llarga i agra polèmica entre feministes i antifeministes, a l’extrem que es veié obligat a rectificar el seu “Razonamiento en defensión de las donas por satisfacción de unas coplas que en decir mal de aquellas compuso”. Amb tot, aquest autor té l’honor d’haver escrit el més antic sonet documentat en llengua catalana.

 

PROHIBICIÓ PER LA INQUISICIÓ DE L’EDICIÓ DE BÍBLIES EN LLENGUA CATALANA (1478-1758)

 

        36) Contemporània a la arribada del poble romaní o gitano fou la primera edició impresa el 1478 en llengua románica o vulgar de la traducció al català de la Bíblia per fra Bonifaci Ferrer (1355-†1417), germà de fra Vicent Ferrer i com ell compromissari per València en el  judici hereditari de Casp (1410), qui en restar vidu entrà a la cartoixa de Porta-coeli i esdevingué prior general d’aquest orde, havent deixat escrites diverses obres de tema cartoixà, altres de pietoses i una traducció al català de la “Bíblia” (1478), tanmateix obra plena d’arcaismes, que a l’hora de ser impresa seria substituïda per una altra de Berenguer Vives, cavaller del llinatge dels Boïl, i corregida per Daniel Vives. Fou la tercera bíblia del món traduïda del llatí i impresa en una llengua vulgar o moderna, darrera de l’alemanya (1466) i de la italiana (1471), incunable valencià del qual només es conserva un únic full, corresponent a l’“Apocalipsi”, a l’Hispanic Society de Nova York.

        De bon antuvi la primera edició de 1478 fou íntegrament destruïda en haver ordenat la Inquisició espanyola cremar tots els exemplars de les bíblies escrites en la primera llengua romànica o vulgar, és a dir, el català en aquest cas, atenent a raons teològiques (sic), sota sentència d’excomunió i acusació d’heretgia després d’un llarg procés contra Daniel Vives, acusat de judaïtzant sota tortura, i del seu ulterior empresonament. Tal prohibició es mantingué, si més no, fins al 1758, en què se n’aixecà l’obligació de denúncia anònima proclamada de vila en vila mitjançant crides periòdiques.†

 

CRÒNIQUES REIALS DELS HUMANISTES ITALIANS (1458-1530)

 

        37) Al segle XV cal assenyalar encara les tres cròniques menors dels regnats de Joan I, Martí l’Humà i Ferran d’Antequera, de tarannà renaixentista, acabades el 1458 pels cronistes oficials de la casa o llinatge “Trastàmara”, sovint cèlebres humanistes italians a sou del Magnànim, com els següents:

        * El filòsof Lorenzo Valla (1407 †1457), autor de la història àulica del rei Ferran I titulada “Historiarum Ferdinandi regis Aragonum libri sex”.

        * El sicilià Luci Marineu Sícul (1400-†1533), historiador oficial de Ferran II i primer biògraf del conqueridor Hernàn Cortés, a qui conegué i dedicà elogis desmesurats, havent estat l’autor de “De rebus Hispaniae memorabilibus opus” (1500-1530), obra centrada sobretot en la Guerra CIvil catalana durant el regnat de Joan II i ensems origen de la teoría del “basco-iberisme”, segons la qual hi ha un cert parentiu o afinitat entre les llengües de bascos i d’ibers.

 

POESIA CORTESANA DE “L’AMOR CORTÈS” (1420-1467)

 

        38) Enmig del panorama líric fins ara descrit, encara hi hagué un espai per a l’anacrònica poesia trobadoresca, que anà fent la viu-viu amb poetes adscrits a la multisecular preceptiva occitana de l’escola tolosana, com ara els següents:

 

        * El frare valencià Johan Baptista Basset (doc.1417), enquadrat a l’orde de l’Hospital i premiat en justes poètiques, fou autor de vint composicions trobadoresques, les millors de les quals se cenyeixen a les fòrmules de l’“amor cortès”, com les seves poesies religioses en llaor a la Mare de Déu [“Dansa de Nostra Dona”, “Dansa e llaor de Nostra Dona”, etc], havent-ne també dues més, “Vers lauda” i “Vers clus”, que tracten del cisma d’Occident, a l’igual que l’artificiós “Plant per la mort del reverent cardinal de Tolosa” [el cardenal Pere Rabat, partidari de Benet XIII, mort a Barcelona el 1417), una “Cobla al molt alt don Enric”, amb referència probable a l’infant Enric d’Aragó i, finalment, una prosa: el “Letovari” (terme mercantil equivalent a “perles” o joies de valor).

        * El poeta i ciutadà honrat lleidatà Lluís Icart i de Subirats (doc.1396-1433), adobat cavaller el 1430 i acusat de bandositat i bandejat entre 1430 i 1433, qui tocant a la seva producció lírica comprèn dotze elegants cançons amoroses de tradició tardana i ortodoxa trobadoresca i cortesana [“Castelhs d’honor”, “Mos gays desirs”, “Angel perfeyt”, “Regedelh”, ·etc.], escrites en la llengua híbrida occitano-catalana que és pròpia dels poetes anteriors a Ausiàs March, entre les quals destaca el llarg poemari narratiu de la “Consolació” [o “Avís d’amor”], ensems escrit en noves rimades (poenes narratius de caire novel·lesc en tirades de versos isosil·làbics apariats), que s’inscriu dins la tradició poètica dels letovaris d’amor medievals, en què el text s’adreça a un destinatari suposadament malalt d’amor i li proposa una infinitud de remeis per tal d’alliberar-se d’aquesta passió. Tota la seva obra es conserva, en testimoni únic, al “Cançoner Vega-Aguiló” (de 1420 a 1430) que es conserva en dos toms a la Biblioteca Nacional de Catalunya, el qual aplega sobretot l’obra d’altres 54 poetes catalans i occitans de la segona meitat del segle XIV i principis del XV, així com dels segles XII i XIII anteriors a Ausiàs March, juntament amb algunes escadusseres peces castellanes i franceses.

 

        * I el membre de la petita noblesa del Penedès, en Joan Berenguer de Masdovelles (doc.1438-1476), fill de l’Arboç, autor d’“Increat Déu, sol creador”, una obra lírica extensa, incisiva i de repertori variat i ric, de caràcter religiós, moral i sobretot amorós, amb unes 180 composicions històriques o polítiques, sovint a favor de Joan II i contra el Príncep de Viana, escrites entre els anys 1440 i 1475, que s’apleguen reunides juntes en l’autògraf “Cançoner dels Masdovelles”.

 

GRAMÀTICA AL SEGLE XV I PRIMER DICCIONARI

 

LEXICOGRÀFIC D’UNA LLENGUA NEOLLATINA (1472-1507)

        39) En el món de la lexicologia i de la preceptiva gramatical, dos noms excel·liren: Bartomeu Mates (?-†1463), i el notari valencià Joan Esteve de Besiers.

        * El primer, el barceloní i mestre en arts Bartomeu Mates (? -†1463), és autor de la gramàtica llatina ‘Libellus pro efficiendis orationibus’, corregida i estampada el 1468 pel gramàtic també barceloní Pere Joan Matoses (? -†1511), autor d’una “Grammatica Alexandri com expositionibus textus ac Antonii Nebrissensis erroribus quibusdam” (1502) per tal d’assenyalar els suposats errors del gramàtic castellà Antonio de Lebrija.

        * El segon, el notari valencià Joan Esteve de Besiers, .qui redactà el “Liber elegantiarum” (1472), obra poc didàctica i de consulta difícil, que no obstant constitueix el més antic diccionari lexicogràfic d’una llengua neollatina i el primer repertori de mots i de frases llatines amb correspondències catalanes, imprès el 1489 a Venècia tres anys abans que el diccionari castellà d’Antonio de Nebrijao o Lebrija, un dels pocs humanistes castellans.

        Per cert, la traducció i les correspondències dels termes castellans al català d’aquest diccionari de Nebrija fou duta a terme el 1507 pel frare agustinià Gabriel Busa sota el títol de “Vocabularius Aelii Antonii Nebrissensis” i proposada com a llibre de text per l’Estudi General de Barcelona el 1508. D’ençà d’aleshores sovintejaren les reedicions, sovint ampliades, fins al segle XVIII, havent esdevingut un diccionari trilingüe a partir de l’edició de 1584. Ara bé, una trentena d’anys abans de tot plegat, ja s’havia imprès a Barcelona la “Rudimenta grammaticae” de Perotti (1475),  destinada a l’ensenyament gramatical.

 

        I finalment, esmentar l’hel·lenista i historiador barceloní en Jeroni Pau (1458-†1497), qui se’l té per continuador d’unes ”Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols”, probablement començades per Bernat Fenollar. És un document força valuós, que permet de comprovar l’existència ja aleshores de formes dialectals i d’un llenguatge culte allunyat a vegades de la parla popular.

LÍRICA FRANCESA FEMINISTA I ABURGESADA (1403-1484)

 

        40) Pel que fa a la influència de la lírica francesa es comptà amb alguns poetes de mitjan segle XV, més o menys influïts per Ausiàs March, que s’endinsaren pels viaranys de la poesia narrativa, entre ells aquests:

        * El cavaller Lluís de Vilarrasa (doc.1408-†1429), servidor del rei Ferran i uixer d’armes d’Alfons el Magnànim, que participà en l’expedició catalana a Sardenya i Còrsega i d’ell coneixem vuit composicions, entre les quals unes delicades “Cinc balades” versificades a l’estil francès, on s’hi palesa la seva clara influència i que escrites en un català sense provençalismes tingueren força popularitat per les idees d’influència d’Ausiàs March, tal vegada company seu d’armes.

        * El poeta i cavaller, fra Bernat Hug de Rocabertí i d’Erill (1415/1420-†1485), militar de l’orde de l’Hospital, diplomàtic i castlà d’Amposta, fou autor d’un únic i extens poema narratiu i al·legòric titulat “La glòria d’amor”, inspirat en Dant o Petrarca i en la lírica francesa, en què alternà un cert renaixentisme de caire italià amb imitacions ausias-marquianes que s’havien posat de moda a la Cort Reial, en la vida cultural de la qual hi paricipava.

 

        * El conseller barceloní Romeu Llull i Tàrrega (1439-†1496), amb una lírica somorta i aburgesada d’unes 30 composicions poètiques amb la mateixa acusada influència d’Ausiàs March i una certa d’italiana i francesa, prou superficials, i una més concreta influència castellana, destacant-ne el seu feixuc i llarg poema de vessant cortesà “Lo consistori d’amor”, en elogi col·lectiu de dames de la Ciutat Comtal (Francina Rosa, na Sentmenat, na Boscana, n’Almogàver, etc.), moltes de les quals vídues (la vídua Tagamanent, la Corbera, la Ribes). En prosa escribí “Lo despropiament d’amor”, visió al·legòrica del Temple d’Amor, que en el fons constitueix una defensa de l’amor conjugal, i unes lletres amoroses dirigides a una tal Serena.

LÍRICA FRANCESA DE TO ESCANDALÓS I AMORAL (1395-1445)

 

        41) I dins del mateix arbre d’influència de la lírica francesa, assenyalar encara la branca de caràcter popular relacionada amb els “fabliaux” de to humorístic, amoral i escandalós en contes versificats practicats per aquests dos autors menors:

        * L’escriptor menestral vigatà d’ofici corder, en Bernat Serradell (doc.1395-1445), autor d’una única obra amb 1 473 versos de codolada (forma mètrica d’un seguit de versos apariats, sovint isosil·làbics els dos primers i després alternativament llargs i curts, i els altres, rimats entre ells de dos en dos), titulada “Testament d’En Bernat Serradell” (1419), llarg poema d’intenció narrativa religiosa i didàctica, no exempta d’ironia en els seus diàlegs molt vius i reals sobre els costums dels burgesos vigatans i l’autor com a protagonista, tenint l’obra característiques semblants a alguns “fabliaux” humorístics amb personatges reals i vulgars.

        * El sotsveguer de Girona, en Francesc de la Via (doc.1406-1425), l’obra conservada del quial consta de dues cançons, una cobla i tres llargs poemes lírics i narratius molt significatius i destacats: l’anomenat com “A Bella Venus“ (entre 1418 i 1428), una peça breu en prosa, però amb 336 versos en noves rimades, on l’autor parla del seu amor envers una dama (Nicolaua de Pont, muller de Guillem de Belloch, cosí germà seu) // el “Llibre de Fra Bernat”, poema amb més de dos mil versos de codolada (octosíl·labs i tetrasíl·labs) de to amoral i escandalós, que hom ha relacionat amb els “fabliaux” francesos.de caràcter popular i contingut humorístic o eròtic, on hi destaquen les metàfores sexuals,  sovint preses del món de les armes i de la cavalleria // i la tercera és “Lo procés de la senyora de Valor contra Bertran Tudela” (1406), la seva obra més ambiciosa, escrita en prop de tres mil versos hexasíl·labs apariats, amb trets de crònica social i de procés jurídic per un problema sentimental de secret amorós.

Continuarà …

Santiago Suñol i Molina