AUTOESTIMA PER LA PARLA EN “BELL CATALANESC”  (IV). LA PROSA DEL CATALÀ LITERARI

CARTA AL DIRECTOR. Per Satiag Suñol i Molina

Sr.  Director:

           * 15) Del darrer quart del segle XIII al començ del XIV (1274-1316): Però, la prosa catalana sorgí no sols de les grans cròniques, sinó també de les obres de dos cabdals i coetanis creadors del català literari amb reconegut prestigi internacional i alhora exponents integradors dels enriquidors modismes provinents dels diversos àmbits geogràfics del domini lingüístic català, sobretot de València Mallorca, en una etapa significativament expansiva de la llengua catalana.

Vejam-ho:

           * El valencià Arnau de Vilanova (1238-†1311), nascut a l’antic Grau a extramurs de la ciutat de València i tal vegada d’origen jueu, esdevingué un gran moralista i ensems metge de relleu internacional, ja que fou metge i conseller de dos reis i de tres papes (Bonifaci VIIIBenet IXCliment V), practicant una medicina galènica (de Galé de Pèrgam) i arabitzada (d’Avicenna, filòsof i metge musulmà) per  haver estudiat medicina a la universitat de Nàpols, segurament amb Giovanni de Casamicciola, acabant per exercir de professor (1289-1299) a Montpèlhier, aleshores sota domini de Jaume II de Mallorca. Coneixedor de l’àrab, l’hebreu, el grec i el llatí, i reconegut com la figura científica de més relleu de la Catalunya medievalbolcà entre 1292 1310 una prolífica producció científica sobre medicina, cirurgia, farmàcia, higiene, astrologia i alquímia, escrita exclusivament en llatí, havent de destacar-ne dues summes o tractats generals titulats Breviarium practicae a capite usque ad plantam pedís i Practica summaria), dos reculls proverbials (Medicationis parabolae i Aphorismi), i la seva més famosa obra, el breu Regimen sanitatis ad regum Aragonum, dedicat al monarca i traduït fidelment al català pel cirurgià Berenguer Sarriera. Però, a més, fou autor de 4 opuscles de caire teològic escrits en català, de caràcter reformista, polèmic i apocalíptic, entre les quals La confessió de Barcelona La lliçó de Narbona, que per la seva perfecta sintaxi el fan un rigorós estilista primerenc de la llengua, avançat a la prosa clàssica dels primers humanistes catalans. Al respecte, traslladat a la cort siciliana de Frederic III, dedicà a aquest monarca el polèmic i apassionat Raonament d’Avinyó (1310), escrit en llatí i reescrit en català, on es mostra influït per Llull en els seus ideals de croada, així com l’obra titulada Informació espiritual’ (1310)adreçada a la reforma de la cort i del regne sicilians, i que serví de base de les constitucions promulgades pel seu rei. Finalment, pel que fa a les 20 obres de tarannà alquimista o màgic i visionari, esmentar respectivament Rosarius Philosophorum” De Sigilis, dedicada al papa Bonifaci VIII.

           * El mallorquí Ramon Llull (1232/35-†1316), per  la seva imponent i extraordinària obra literària, amb un copiós volum de 243 obres bibliogràficament conservades que ens han arribat fins avui, la crítica és unànime en atribuir la creació de la llengua literària catalana, al mateix temps i semblantment a com Alfons X el Savi (1221-†1284) creava la castellana i Dante Alighieri (1265-†1321) ho feia amb la italiana. Amb formació poètica de trobador i joglar, per als seus propòsits d’apostolat hagué d’adquirir en només nou anys, d’ençà la seva conversió (1263), una pregona formació intel·lectual que l’havia de permetre escriure obres abastant tots els camps de la vida i la cultura humanes i, a més, en les llengües llatinacatalanaprovençal i àrab. Com a pensador el Llibre de contemplació en Déu” (1282), obra enciclopèdica, farcida d’invocacions místiques, és la producció més important del pensament lul·lià, germen alhora de les dues grans obres col·laterals: d’una banda, l’Ars magna (1274 1308), obra especulativa filosòfica a la recerca de la veritat i de l’altre, el Llibre d’Amic (l’home) e Amat (Déu)” (1276-1278), inclòs després dins el llibre cinquè del Blanquerna, obra de gran densitat conceptual en retrobar la síntesi de la filosofia amb la mística, sota influències diverses extretes del llibre bíblic del “Càntic dels càntics”, la lírica trobadoresca, les balades de Iacopone de ”Benedetti” (o “Iacopone da Todi”), la mística augustiniana i l’obra ascètico-mística dels sufís hispanomusulmans, tot plegat per tal d’arribar a convèncer els infidels. D’altra banda, el mestre Llull va servir-se de la novel·lística per a fer entre 1275 i 1289 pedagogia i divulgar els seus afanys d’utopia reformadora, amb obres a mig camí de l’al·legoria i el realisme testimonial, com el Llibre d’Evast e Aloma e Blanquerna son fill” (1283-1285), escrit a Montpèlhier, en què exposa un pla de reforma del món, mentre que el Fèlix o llibre de meravelles (1288-89), fet a París, es un relat d’aventures d’un rodamón errant per admirar les meravelles de la creació i fer un repertori dels coneixements de l’època, mentre que el llibre setè del Fèlix inclou l’episodi del Llibre de les bèsties (relacionat amb la faula hindú de Calila i Dimna), amb una intencionalitat moralitzadora i de sàtira político-social de la cort reial i del desgovern, tot valent-se com a protagonistes d’animals que simulen conductes humanes. Però les dues obres didàctiques de més ressò internacional foren la Doctrina pueril (1278), dedicada a la formació dels infants i traduïda al provençal i al francès, i el Llibre de l’orde de cavalleria (1275), sobre la pràctica de l’ofici de cavaller, text imitat al segle XIV en llengua castellana per l’infant Juan Manuel i traduït a l’anglès a través del francès. Tanmateix, la voluminosa producció lul·liana no s’acaba aquí, ja que escriví també poemes autobiogràfics, prosa rimada i tractats de medicina i científics d’astrologia i alquímia, i de geometria i astronomia, així com novel·la filosòfica, que s’exemplifica en l’Arbre de filosofia d’Amor·, contagiat del “Roman de la rose”, la famosa novel·la medieval al·legòrica on es parla de l’amor cortès segons el codi de la “fin’amors”.

           * L’Ermengol Blasi, nebot d’Arnau de Vilanovaen traduir al llatí el 1302 la Regimina Sanitatis que va compondre en àrab un autor rabí i teòleg hebreu, el cordovès Moisès Maimònides (1138-†1204) per al sultà Saladí, completava així la trilogia d’escrits generada en la facultat de Montpèlhier sobre la demanda creixent del règim de la higiene de les persones individuals i la tardana traducció del text d’Avicenna o Avenzoar, just al començament del segle XIV en la societat medieval.

PROSA RELIGIOSA MORALITZANT FRANCISC

          * 16) Vers la meitat del segle XIV (1300-1348)Al moviment d’amalgamar la ciència musulmana a la catalana hi contribuí de forma cabdal la creació a Lleida l’any 1300 pel rei Jaume II, amb butlla del papa Bonifaci III, de l’Estudi General a l’esplanada al peu del turó de la Seu anomenada Pla dels Gramàtics, durant molt de temps únic i pioner centre universitari català, ja que els següents foren més tardans: Perpinyà, el 1350 // Barcelona, el 1401-1533 // Girona, el 1446-1561 // València, el 1499 // i Vic, el 1599.

           Doncs bé, en aquesta pionera universitat s’organitzà la primera facultat de medicina de la Corona catalano-aragonesa i la quarta de la Península, encarregada de practicar les primeres disseccions de cadàvers i la primera autòpsia legal, així com de la traducció pels següents “torsimanys” de diverses obres especialitzades i d’altres més genèriques:

           * El jueu Vidal Abenvenist Saporta (1365-†1456), traductor d’alguns llibres de medicina de l’àrab al català.

           * El jueu Jafudà Bonsenyor (1250-†1330), metge i torsimany reial, qui traduí (1313) el llibre de medicina d’al-Zahrāwī, havent compost també el Llibre de paraules e dits de savis e de filòsofs, on arreplegà 753 sentències morals i pràctiques de pensadors musulmans i jueus.

           * El metge Jacme d’Agramont (?-†1349), autor del memorial Regiment de preservació a epidímia e pestilència e mortaldats (1348), escrit en romanç i dirigit als paers de Lleida arran de la pesta negra i primer llibre mèdic sobre salut pública a la Península, a més de traductor de l’obra d’Ibn Wàfid.

           * 17) Segle XIV i primer terç del XV (1300-1430): Quan ja bufaven vents de crisi espiritual per tot l’Occident cristià, l’Església encara tingué prou empenta a la Baixa Edat Mitjana per jugar-hi un important paper cultural, com és el cas del corrent moralista que s’estengué gràcies sobretot a la forta difusió i arrelament dels Ordes Mendicants en els principals nuclis urbans, seguida de la implantació i progressió de convents, fins a 17 cases conventuals 12 d’observants en l’orde dels franciscans (fundat el 1208 per Francesc d’Assís), a banda d’una càtedra de teologia a l’església de Sant Joan de Lleida (1366) i a la seva universitat (1430), i una altra a la catedral de Girona (1407). No és fa gens estrany, doncs, que amb semblant implantació excel·lissin figures tan notables en el camp de la moral i de la predicació a heretges, jueus i sarraïns com Nicolau SaguàrdiaRoger de Pallars (1408-†1461), Dimes TerréLluís d’Elna i Joan de Lledó, a més dels dos prestigiosos conreadors de la prosa religiosa i moralitzant, encara molt lligats al món medieval, que eren les figures ben contraposades següents:

           * El gironí Francesc Eiximenis (1327-†1409), franciscà menor i bisbe d’Elna, sota el patrocini del rei Pere el Cerimoniós emprengué la tasca enciclopèdica de compilar tot el saber en dogma i moral cristianes en una vasta obra literària de tall escolàstic, la part més ambiciosa de la qual fou Lo Chrestià, obra planificada originalment en 13 llibres, tot i que només n’acabà quatre, però d’un gran valor documental, destacant el llibre dotzè, el famós Regiment de la cosa pública (1383), predominantment dedicat a la ciència política i la defensa de la llibertat humana, així com el tercer llibre, potser el més extens i interessant per constituir un veritable tractat de moral, de mística i ascètica, i de teologia dogmàtica.. De la resta dels molts altres tractats seus hi sobresurten el Llibre dels àngels (1392), primer llibre imprès a Ginebra el 1478 en la seva versió francesa // el Llibre de les dones (1396), obra essencialment moralitzadora i formativa, que traduïda al castellà fou utilitzada en l’educació de les filles dels reis Catòlics // i la Vida de Jesucrist” (1400) des del seu naixement fins a la consumació del seu regne en aquest món.

El mallorquí Anselm Turmeda (1352-†1423), franciscà desenganyat del cristianisme de l’època, renegat per haver-se convertit a l’Islam i singular personatge a la cort del soldà de Tunis, amb les seves actituds sarcàstiques i escèptiques és l’escriptor encara medieval que més s’atansà a les idees agnòstiques renaixentistes amb una rima i prosa desvergonyides. La seva obra més representativa en vers i de gran difusió popular és el Llibre de bons amonestaments (1398), aplec de bons consells rimats en versos fàcils, que traspuen una certa ironia, editat innombrables vegades pel fet d’haver servit de llibre de lectura fins ben entrat el segle XIX. Però on de debò brillà la seva mordaç i càustica prosa és en el darrer llibre, titulat la Disputa de l’ase (1418), que conté unes històries anticlericals d’arrels medievals a l’estil dels contes del “Decameron” de l’humanista italià Giovanni Boccaccio (1313-†1375), referides sobretot a la corrupció dels costums del clergat en descriure tota una munió de frares envejososavarsgoluts i mandrosos. Allunyat el seu contingut de l’ortodòxia catòlica de l’Espanya del segle XVI, aquesta obra fou inclosa el 1583 a l’“Índex” de llibres prohibits per l’obscena Santa Inquisició.

DARRERA CRÒNICA REIAL DEL “CERIMONIÓS” (1349-1386)

18) La magnífica sèrie historiogràfica medieval de les tres grans cròniques reials, es va cloure encara amb una altra de darrera atribuïda en part a Bernat Descoll (1386), lloctinent del mestre racional i bon coneixedor de l’arxiu, coautorjuntament amb el propi rei i d’altres cambrers i escrivans de la cúria reial, de la Crònica de Pere el Cerimoniós (1383-1386), document de gran valor sobre la complexa figura del rei i la seva conducta entre cortesana maquiavèl·lica, més a prop dels prínceps renaixentistes en atansar-s’hi que no pas dels cavallers medievals, escrit en una prosa seca que defuig el to èpic de cròniques anteriors i que, sense assolir la qualitat literària d’aquestes, s’endinsà en l’anècdota psicològica per l’abundor de detalls de caràcter personal i íntim afegits pel propi monarca en reservar-se la revisió del text poc després de 1382, ajudat pel seu conseller, amic i camarlenc Ramon de Vilanova (1320-†1402). Obra d’encàrrec, probablement la Crònica fou començada abans de 1349 amb la recollida de memorials sobre fets concrets, que havien de incloure’s en el primer capítol, però gairebé la meitat del text va ser escrit entre 1371 i 1374 i elaborat com si fos un dietari de detall extraordinari amb la participació de molts col·laboradors, entre els quals el cambrer Arnau de Torrelles, i comptant amb tota la documentació de l’arxiu al seu abast. Tanmateix, per acabar el capítol quart i els següents el Cerimoniós traspassà la responsabilitat principal de la crònica a Bernat Descoll vers el 1375.

19) També per iniciativa reial s’escriví al llarg del segle XIV una anònima Crònica dels reys d’Aragó e comtes de Barcelona, coneguda per Crònica de Sant Joan de la Penyamanuscrit original anterior a 1359, continuat per Tomàs de Canyelles (doc.1427), veí de Càller (Sardenya), i del qual existeixen versions llatina, catalana i aragonesa.

* Igualment el rei manà que fossin continuades les Cròniques de Sicília sota la redacció dels monjos de Ripoll (1366) i de Jaume Conesa (1375), protonotari reial del Cerimoniós, i de Guillem Nicolau (1381), de la capella reial, i després rector de Maella, probable autor d’una versió llatina de la Crònica dels reys d’Aragó e comtes de Barcelona”.

Continuarà.

Santiago Suñol i Molina

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.


Totlleida t'informa que les dades de caràcter personal que ens proporcions omplint el present formulari seran tractades per Eral 10, S.L. (Totlleida) com a responsable d'aquesta web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personals que et sol·licitem és per gestionar els comentaris que realitzes en aquest bloc. Legitimació: Consentiment de l'interessat. • Com a usuari i interessat t'informo que les dades que em facilites estaran ubicats en els servidors de Siteground (proveïdor de hosting de Totlleida) dins de la UE. Veure política de privacitat de Siteground. (Https://www.siteground.es/privacidad.htm). El fet que no introdueixis les dades de caràcter personal que apareixen al formulari com a obligatoris podrà tenir com a conseqüència que no atendre pugui la teva sol·licitud. Podràs exercir els teus drets d'accés, rectificació, limitació i suprimir les dades en totlleida@totlleida.cat así com el dret a presentar una reclamació davant d'una autoritat de control. Pots consultar la informació addicional i detallada sobre Protecció de Dades a la pàgina web: https://totlleida.cat/politica-de-privacitat / , així com consultar la meva política de privacitat.