Amb aquest títol no em vull referir pas a l’himne falangista de nefast record, sinó, a la necessitat salubre de poder posar-nos quan ens sembli bé, tombats o asseguts en qualsevol lloc del nostre balcó, terrassa, o si més no finestra, mentre els raigs de l’astre rei, ens escalfa la geografia de la nostra pell, ens impregna de vitamina D, i ens revitalitza i ens dóna ganes de viure.
Aquest dies però de confinament, veig des de casa estant, sengles blocs d’habitatges, en què per la seva orientació geogràfica i estretor del vial on estan ubicats, (i no necessàriament del cas antic, com podria pensar-se, sinó en ple eixample), els raigs solars desitjats per tothom, és impossible que puguin penetrar en la majoria dels pisos, sobre tot ens els de plantes inferiors.
Jo no sóc arquitecte, ni entenc de normés urbanístiques, però, vistes les actuals situacions de molts immobles en aquestes circumstàncies, m’agradaria saber per part dels urbanistes, si a l’hora de dissenyar carrers o als arquitectes que hi hauran de construir més endavant, tenen en compte la necessitat que ha de tenir tota vivenda de comptar amb balcó obligatori (encara que sigui en detriment de la superfície; ah no!, que quants més m2. més benefici per la immobiliària, és clar), o bé què comptin amb una terrassa superior d’accés veïnal.
Jo, a molts d’aquests constructors o arquitectes, els obligaria a viure durant al menys uns mesos en cada edifici que projecten, per així poder veure i viure, com habitaran els futurs inquilins als quals anirien destinats. No sé si molts d’ells acceptarien el repte o més aviat canviarien llurs dissenys, i fer els habitatges més pensant en la salubritat dels que hi han de viure i no només justificar-ho com una teulada i refugi pels futurs ocupants. L’administració i les escoles d’arquitectura no hi poden posar cullerada amb tot això?
Jaume Climent/Jaumedelleida