SENYOR DIRECTOR;
El Correllengua agermanat 2026, bé; l’estat global del català, de Catalunya, malament. Enguany hem viscut una revifada de participants, entitats, associacions, castellers, passadís d’honor a la flama de moros i cristians, increment d’adhesions i de molt més públic assistent a les diverses actuacions de grups musicals i de cultura popular amb personatges de bandera com el Sr. Postu i la conducció de l’acte a càrrec del Joan Baró, presentador de luxe i compromès de cap a peus.
Per tots els països la llengua de qui ha guanyat més batalles s’imposà a sang i foc i ara, amb policies, funcionaris i jutges que són igual o més contundents que les dictadures, monarquies o democràcies que les sustenten. Només amb el legislatiu ja obren els cavallons per on fan passar la nostra aigua i suors que només rega els seus bancals. La feina prèvia la fa cada dia les seves disposicions amb més de 500 lleis i reglaments que en el nostre cas obliguen i privilegien el castellà en tutti quanti matèries, des dels medicaments a «las lechugas». Tot neix de la sacrosanta constitució espanyola redactada amb soroll de sabres, que només obliga a conèixer el castellà i, quaranta-vuit anys després, si la rectifiquessin seria pitjor per a Catalunya.
Tots i arreu saben que llengua és nació i els constants atacs als residus de català provenen de partits espanyols: de manera frontal els de dreta i ultradreta mentre els altres fan el «que cunda el efecto…». Però a la pràctica tots són letals. I mentre, alguns de casa volen ser més amables i no demanen cap esglaó en català alhora de renovar permisos, de la mateixa manera que exoneren als funcionaris i tribunals. Recordem que alguns dels nostres els parlem en castellà quan els criden o en debats a les Corts Espanyoles…
Amb raó la flama de l’actual Correllengua 2026 es va iniciar a Prada, als peus de la tomba de Pompeu Fabra, que fou el punt crucial de la nostra llengua i bressol de fets cabdals de la nostra mil·lenària nació. Amb tot, personalment i també com a integrant de la Confraria de Campaners i Carillonistes de Catalunya em vaig sentir dolgut en un aspecte: que durant el pas per Lleida del Correllengua els responsables del nostre turó de la Seu Vella van declinar la meva petició de fer sonar uns minuts el nostre emblemàtic i majestuós campanar, mentre que uns dies després sí que vaig aconseguir que sonessin les campanes de la Catedral Basílica Metropolitana i Primada de Tarragona el dia en què es va esdevenir el recorregut per la ciutat tarraconense.
Arribats a aquests extrems i abans que desaparegui crec que hem de canviar d’actitud i pressionar de forma contundent, com es fa amb totes les llengües d’estat, perquè tant de fora com de dins deixem de considerar el Català com una cosa secundària, regional i casolana per convertir-la en necessària pel ciutadans que restin entre nosaltres, de manera que com diu en Vicent Partal, Catalunya esdevingui la nació del català.
Josep M. CURRIÀ.
ANC Lleida.