La urgència d’eleccions anticipades per a Catalunya i Espanya no es pot ignorar
La política espanyola i catalana fa massa temps que viu instal·lada en una anomalia insuportable: la degradació constant sense conseqüències clares. No parlem d’un fet aïllat, ni de dos. Parlem d’una cadena que ens asfixia. La trama vinculada a Koldo García, el Cas Mascaretes, el Cas Gürtel, el Cas ERE, l’Operación Púnica o el Cas Nóos no són simples anomalies en el radar; són els símptomes evidents d’un sistema que ha tolerat el privilegi i l’opacitat durant massa temps a Espanya.
És especialment dolorós el que hem après amb el Cas Mascaretes. Que mentre la gent moria i el país estava tancat a casa amb por, hi hagués personatges als passadissos dels ministeris —gent amb noms i cognoms, com els que ara desfilen pel Suprem aquest 2026— pactant comissions de luxe per material sanitari defectuós o inflat de preu és, senzillament, una taca moral inesborrable. És l’exemple més cru de la desconnexió absoluta entre el despatx i el carrer.
Mentrestant, la realitat no espera. Segons les dades de l’Instituto Nacional de Estadística (INE), l’accés a l’habitatge encara és un miratge per a la majoria de joves, que veuen com la seva vida s’ajorna indefinidament. Més de tres milions d’autònoms, segons la Seguridad Social, sostenen l’economia amb dificultats creixents, fent mans i mànigues per pagar unes quotes que no perdonen. I el debat públic? Segrestat. Paralitzat per escàndols, per estratègies de supervivència a la Moncloa i per una desfilada eterna als tribunals.
El problema real ja no és només la corrupció en si, sinó la seva normalització. Ens hem acostumat a llegir sumaris judicials com qui llegeix el temps. Tenim la sensació que res no passa, que tot s’allarga en recursos infinits i que tot s’excusa amb el famós «i tu més». I així, dia rere dia, s’erosiona el valor més preuat d’una democràcia: la confiança. El Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) fa anys que ens ho posa davant dels morros: la classe política és, per a molts, un dels principals problemes del país, no la solució.
Davant d’aquest mur, continuar com si res no és una opció. Governar sense credibilitat, sota l’ombra permanent de l’UCO i les confessions de comissionistes com Víctor de Aldama, és governar en fals. Es genera un buit de poder moral que només serveix per alimentar els populismes més perillosos. Per això, cal un punt d’inflexió clar: cal assumir responsabilitats d’una vegada i tornar la paraula als ciutadans.
Convocar eleccions no és cap caprici. És una necessitat d’higiene democràtica quan la distància entre les institucions i la societat s’ha fet insostenible. No podem permetre que l’administració de l’Estat estigui segrestada per la defensa jurídica d’un govern o d’un partit. Però atenció: no n’hi ha prou amb anar a votar per inèrcia. Cal fer-ho amb criteri, amb una exigència ferotge i, sobretot, amb memòria per no premiar els qui han confós el servei públic amb el negoci privat. I no votar també és legítim.
Això ja no va de dretes o d’esquerres. No va de blaus, vermells o morats. Va de dignitat i respecte. Això va de decència. I la decència, en una política que vulgui mirar als ulls de la seva gent, ha deixat de ser negociable. La gent ja demana eleccions amb immediatesa, i millor economia familiar. Soc optimista i confio que amb l’ensurt, la ciutadania prendrà consciència emprendrà les accions necessàries i encertades perquè ens retornin una democràcia real.
Josep Maria Castells i Benabarre -LLEIDA