Suprimida que fou al segle XIX per l’església catòlica, que en principi vetllava per la puresa de la fe i els costums durant l’edat mitjana i part de la moderna -no oblidem que hi van haver tortures fins al 1834- aquesta institució va ser reclamada i usada d’un bon començament i de forma descarada per les monarquies per enfortir el seu poder, espoliar riqueses, eliminar creditors a més de revenges variades.
Si bé té uns orígens llunyans en el Concili de Toledo de l’any 589 i posteriors, el cas és que els malgastadors poders de sempre, monàrquics en aquella època, s’aprofitaven que l’església els encomanava l’execució de les sentències per sucar-hi pa, passar el rasclet i fins i tot l’excavadora. Cal recordar però que l’aplicació en diferents regnes va tenir particularitats remarcables com en el cas de Catalunya i Aragó, segle XIII – XIV, en que monarquies veïnes van enviar cartes al fill de Pere el Gran, Jaume el Just, preguntant-li com és que encara no perseguia els càtars. I sí, amb retard però també s’hi dedicà. De tota manera m’assabento per la guia del castell de Miravet que l’aniquilació dels Càtars no va ser igual a tot arreu: cercats i guerrejats els de Ribera d’Ebre i després de lliurar documents, riqueses i el propi castell els cavallers càtars que restaven a la fortalesa no van ser executats com exigia el costum sinó que van tenir la possibilitat d’anar a viure als pobles del voltant, circumstància ben diferent a la practicada en altres indrets.
Bé, després de rumiar sobre aquests antecedents em pregunto si realment la inquisició, les inquisicions han desaparegut del tot a Catalunya; i la resposta és que sí, la procedent del Tribunal del Santo Oficio o de la Inquisició Romana, però no, la que prové de monarquies, repúbliques, dictadures i dels poders polítics i econòmics als que de fa segles estem empresonats, segons ells, “por justo derecho de conquista”, i amb afirmacions de polítics diversos que gosen afirmar que votar no és democràtic. No se’ns permet exercir els mínims drets exigibles al segle XXI en una suposada democràcia plena de l’Europa occidental. I si el nostre poble de forma pacífica i democràtica exerceix els seus drets constitucionals de manifestació, protesta i consulta, en lloc de diàleg i negociació la resposta és despotisme policial, persecucions i condemnes penals, l’estat d’excepció amb el 155, i discurs de carta blanca a la repressió per part del cap d’Estat. I tot això malgrat que com ens va recordar Pau Casals en el seu parlament a les Nacions Unides l’any 1971 Catalunya va tenir parlament abans que Anglaterra, i en ple segle XI va constituir el primer antecedent de les NU en les Assemblees de Pau i Treva a Toluges.
Tinguem present que aquestes propostes de diàleg i negociació amb l’Estat per part de Catalunya abans esmentades no han estat ocurrències d’una nit d’insomni, l’acudit d’última hora d’un govern català desvagat o el caprici d’un president despistat: són el resultat de múltiples estudis i consultes sobre la realitat política, econòmica i social de Catalunya per part d’experts jurídics, econòmics i socials que, valorats per governs de la Generalitat de diferent signe polític han constatat la coincidència en els diagnòstics i la necessitat de plantejar de forma decidida diferents camins per resoldre aquesta anòmala situació.
Aquets temes són greus per un poble que se sap nació de fa més mil anys, amb una llengua i una cultura pròpies que perillen, que genera prou recursos dels que no pot disposar i que, sota el parany de propiciar objectius i victòries a l’Espanya castellana i engrossir la magnitud d’un dels principals estats de la UE ens trobem mancats de prou finances per millorar el benestar de les classes més desfavorides, o per actualitzar la sanitat i l’ensenyament públics i, entre altres, bastir infraestructures bàsiques reclamades fa desenes d’anys per la UE que no sols millorarien un transport humà i de mercaderies sostenible per Catalunya sinó que contribuirien fortament al desenvolupament humà i econòmic d’un dels corredors naturals de la UE que abasta Andalusia, Múrcia, País Valencià i Catalunya cap al cor d’Europa, tot això es clar amb el vist i plau o com a mínim eludint els entrebancs de la República Francesa, l’altre estat jacobí de qui depèn actualment la Catalunya nord.
D’aquí que em pregunti un cop més si els territoris catalans n’estan lliures d’aquestes altres inquisicions polítiques i econòmiques el principal objectiu de les quals per una banda és la grandeur d’una república, o per l’altra, perpetuar una monarquia que no es pot votar. En el cas espanyol els seus objectius són la multiplicació dels pressupostos militars, incrementar els seus cossos policials a casa nostra i abocar tot i més a la capital de l’Estat, que per cert és la que paga menys impostos i que de fet s’ha convertit en una mena de forat negre que tot ho xucla malgrat no estar ubicada en cap dels centres neuràlgics de la Unió Europea. Trobem més mostres d’aquestes inquisicions quan en un cas no paren de posar entrebancs a l’aprenentatge del català i dificultant la seva utilització als ajuntaments, i en l’altre, quan en lloc de dialogar se’ns aplica el codi penal de l’enemic, i alhora es legisla i s’apliquen sentències en contra del català en un territori on el castellà té les cotes més altes d’aprenentatge de tot l’estat. Mentrestant la nostra llengua no para de recular en tots els àmbits fins a l’extrem que en molts establiments públics de casa nostra no ens volen atendre si ens hi adrecem en català.
Josep-Maria Currià
ANC Lleida