Dissabte, la premsa local ens confirmava a través d’un comunicat de la regidoria d’Habitatge l’enderroc de les quatre ales o blocs de nínxols de Santa Cecília, la qual cosa ens instal·la un cop més en la tessitura de raonar sobre en quin punt ens trobem i amb quina mena d’evidències ens les havem, a partir d’ara, per sacsejar aquesta llarga i angoixant història cuinada a foc lent. Sempre he cregut que quan una cosa està bé, no s’ha de tocar, no s’ha de gaudir en la destrossa del que han fet i han deixat en preat llegat les generacions que ens han precedit. Perquè això, al cap i a la fi, és el quid, l’essència, del concepte mateix de patrimoni i memòria, una dualitat agermanada indestriable en què alguns han aconseguit de convertir el dol en un plàcid indret que ens ajuda a viure i ens entrena per morir, tal com ho entengué el propi autor d’aquest recinte funerari, l’eximi Ramon Portusach i Barrató (1846-1915): nínxols i galeria porticada construïts de forma unívoca, com a metàfora de la frontera entre la vida i la mort.
I m’entristeix quan les corporacions públiques, mogudes per un tacticisme tortuós i esbiaixat, que respon a polítiques infeudades per interessos altres que el bé comú de la ciutadania d’avui i de demà, obren de forma irresponsable, perdent sovint, a més de la xaveta, l’oportunitat de mostrar i exercitar el millor de la condició humana envers al pròxim, com seria el cas de conservar i restaurar els nínxols dels quatre blocs de Santa Cecília, enlloc d’enderrocar-los i amb intenció de frau disfressat en substituir-los per un nyap d’entramat reticular prefabricat de caixes de formigó, amb uns frontis simulant de mode artificiós i estrafet l’autèntic estil i la tècnica singular originals de la volta de maó de pla que tenen des de fa gairebé un segle i mig i on hi roman el seu irreversible i veritable valor històric, artístic, arquitectònic i documental. Boicot implícit, doncs, a la memòria i el patrimoni, o bé bufetada fotuda a l’ànima individual i col·lectiva d’una societat, ja que ara tindrem un escenari funerari desorientador, kafquià diria jo, amb un pati central ajardinat de tombes i mausoleus del segle XX, abraçat per unes valuoses galeries amb 51 pòrtics i entaulaments de coronació del segle XIX (llevat que es produeixin ensulsiades accidentals no desitjades durant l’execució no sempre impecable de les obres d’enrunament mecànic de conjunts massius edificats) i, finalment, com a succedanis uns altres blocs de nínxols nous de trinca, ornats amb frontis moderns matussers del segle XXI, empobrits de tot valor històric.
En altres paraules, un cementiri fet malbé, que marcarà en el futur a aquesta generació per haver dimitit de conservar en llur integritat un patrimoni que li ha estat llegat i malmès per a major escarni a l’empara de la buida protecció d’un nou catàleg de béns patrimonials que m’ensumo que, tant sí com no, sols esdevindrà efectiu un cop consumada prèviament la mutilació del malastruc projecte de rehabilitació de Santa Cecília. I sinó, temps al temps.
D’altra banda, em reca moltíssim sentir emprar el recurs constant de recórrer a l’apel·lació sovintejada de l’argument fal.laç, que es dona com a incontrovertible i cosa certa, i que concerneix a la falòrnia, o postveritat, de no subjecció dels nínxols a les dimensions normatives segons el vigent reglament de policia sanitària mortuòria de 1997, quan aquest està inspirat en el pretèrit i anàleg reglament de la Junta Administrativa de los Cementerios Generales de Barcelona, per cert editat més de cent anys abans (1887) per la tipografia de l’Acadèmia Mariana de Lleida a instància del nostrat canonge Brugulat, on en el seu article 78 diu literalment: “Los nichos que se construyan deberán tener once palmos de largo, cuatro de ancho y tres de alto…”, i en aquella època era vigent al Principat de Catalunya el pam de 23,3 cm, equivalent a 1/12 part de la cana de destre de Barcelona, que equivalia a 2,796 metres, però sembla que ningú s’ha pres la molèstia d’agafar una calculadora de butxaca i contrastar-ne mutatis mudandis l’equivalència dels resultats. O, en últim extrem, prendre’n directament les mides a escala del propi plànol que acompanya el plec de condicions facultatives de data 2 de gener de 1882 per a l’execució del projecte d’obra dels primers 120 nínxols de Santa Cecília, signat per l’arquitecte Portusach.
I acabo tot fent la paràfrasi d’un text de Bertolt Brecht, que té molt de memorial i d’intimista en lamentar que‘dissortadament, nosaltres [p.e. els de la plataforma Memoràndum], que volíem preparar el camí per a la racionalitat, no vam poder ser escoltats’, perquè ells anaven a la seva. Per això nosaltres hem d’anar a la nostra i sensibilitzar entitats i opinió pública perquè entre tots plegats, arribada l’hora funesta, vetllem primordialment per evitar el desori i els trasbalsos en el tràfec d’exhumacions i trasllats provisionals, assegurant la plena identificació de despulles i sense accions ultratjants que puguin ferir la sensibilitat i els sentiments d’aquella part de la ciutadania que veu una forta càrrega de significat familiar perdurable en aquests espais sagrats funeraris. Però també alhora per estar amatents a l’aguait de com s’executen les demolicions i la ingent acumulació i extracció de tones i tones de runa, així com la recuperació i salvaguarda de làpides i ornaments funeraris, a banda de les obres pròpiament de recol·locació de blocs de formigó autoportants, i constància de quin haurà estat el cost real de tant d’enrenou, a la fi de justificar si per dessota, com es pretèn, d’una restauració per millorar les condicions físiques del bé abans de demolir-lo o, contràriament, per sobre d’aquesta i si calia, doncs, veritablement o no l’enderroc a la vista de l’estat real de ruïna, prou greu o no, dels nínxols durant el procés del seu enrunament.
Per al pròxim dia us faré avinent l’única cosa que ha estat al nostre modest abast per tal de salvar quelcom de la mutilació projectada i és la transcripció dels 210 cognoms aplegats de llinatges i famílies lleidatanes i/o foranes difuntes enterrades en els nínxols de les parets A i B del departament funerari de Santa Cecília entre els anys 1883 i 2016, recopilació acompanyada d’un càlcul estadísdic de les dades sobre l’etimologia dels llinatges i territoris d’escampada i arrelament preponderants.
Santiago Suñol i Molina