En un fragment d’“història de dues ciutats” Charles Dickens (Gran escriptor anglès) va dir: “En arribar de nit a la ciutat, les ombres i la foscor cobrien els carrers. Que allà es trobaria eren els secrets que albergaven els cors de les persones que dormien als seus llits”. Arribem realment a conèixer els altres? A vegades les persones ens fallen, de vegades, els qui tenim més a prop resulten no ser com esperàvem. Per predir el seu comportament. Què ens guardem per a nosaltres lluny de les mirades dels qui coneixem? Quants dels seus coneguts no tenien cap sospita de la seva depravació? Mai arribem a conèixer del tot les persones, fins i tot aquelles que hem tingut al nostre costat tota la vida. És perquè tots nosaltres tenim la capacitat de canviar, d’aprofundir nous objectius vitals, d’avançar, de madurar i fins i tot de canviar alguns trets de la nostra personalitat.
Tot i això, Gabriel García Márquez (gran escriptor colombià) va manifestar una vegada una cosa que explica a la perfecció el següent: “Els éssers humans no neixen per sempre el dia en què les seves mares els donen a llum, sinó que la vida els obliga a parir-se a si mateixos una vegada i una altra”. A causa d’això, no és tan fàcil que algú, per molt que ens conegui, predigui les nostres accions. Constantment, encara que potser d’una manera diferent dels que alguns imaginen. I acabaré dient, amb allò que “no acabarem mai de conèixer les persones, i quan creguem conèixer-les, ens sorprendran”.
PERE SERRET BESA