Aquest cap de setmana es compleix un any d’aquesta “nova vida”. Un any d’aquella trucada – Dilluns no vinguis a treballar, estem confinats. Com? Feia dies que el COVID19 rondava i el sentíem a totes hores però mai haguéssim imaginat que ens canviés tant la vida. El 2020 ens va prendre la primavera, ens va prendre a sers estimats i ens va prendre el concepte que teníem de viure. Un any després, sembla que comencem a veure la llum, sembla que la vacunació ens ha obert la porta de l’esperança.
Ara bé, sempre que els fons europeus s’utilitzen per a la vacunació, i no per als desitjos de Sanchez i Iglesias. No senyors, deixeu de mirar-vos el melic i mireu la situació d’Espanya. Els vostres votants ho van fer confiant que governaríeu pel poble, no que protagonitzaríeu una lluita de egos.
D’altra banda, a Catalunya, mirem al indret que mirem, hem sentit vergonya aquestes setmanes enrere. Hem vist com manifestants, molts lluny de conèixer què és el civisme, s’han aglomerat, han protagonitzat aldarulls, han fet cas omís a les autoritats, policials i sanitàries, i tot això aprovat pels partits independentistes.
Però la cosa no queda aquí, 8M, dia de la dona, sempre ens hem manifestat per aconseguir una equitat en tots els àmbits de la vida. Però, aquest any, era de responsabilitat no realitzar una manifestació com a tal. En moltes organitzacions, un exemple n’és Ciutadans, es va fer un acte virtual. Portem un any, 365 dies on les connexions online han pres un gran valor en la societat. Per què no les aprofitem? Enviem una mitjana de 40 “whatsapps” al dia, però a l’hora de crear un moviment, a l’hora de lluitar per una causa justa, continuem sent arcaics.
Ahir em van acusar de falsa feminista per no anar a manifestacions i actes presencials, doncs bé, potser sóc una falsa feminista. El que tinc clar és que tinc dos dits de front, que em preocupa la salut dels qui m’envolten i que sóc feminista liberal. Reconec la desigualtat però, no em sento oprimida i, per suposat, ningú m’ha de dir el que sóc o deixo de ser, el que puc o no puc fer.
En diverses ocasions, ens han fet fora de manifestacions, ens han tatxat de feministes “de pega”, de no lluitar per la igualtat. Doncs bé, som l’únic partit presidit per una dona. A Madrid, una dona encapçalava les llistes per l’ajuntament, a Barcelona? Una dona a l’ajuntament, al Parlament? Fins a la passada legislatura, la meitat eren dones. A Lleida, tenim una dona al capdavant del grup municipal a la Paeria, i una dona com a diputada provincial. Lliçons de feminisme, poques.
Hem de deixar enrere el discurs de l’opressió i del patriarcat explotador. Som vàlides, estem preparades i som capaces de menjar-nos el món i el que ens posin per davant. Fem-nos valdre, lluitem per la igualtat i, sobretot, no ens trepitgem entre nosaltres.
I per acabar, gran victòria de la democràcia ahir al Parlament Europeu.