Suposo que vaig ser víctima d’aquella norma no escrita que resa: si vols ser atès en igualtat de condicions millor que vagis al teu Centre d’Atenció Primària. Això ve al cas per la caiguda que vaig tenir per una jardinera de terrasses de bars de la via pública.
Acudeixo al CAP de Cappont, Lleida, el més proper a l’accident i, anotada la meva petició sec a la sala d’espera en un dia de no massa afluència potser per allò del pont. Durant dos hores llargues van desfilant els malalts, tant els que ja s’esperaven com tots els altres que es van incorporant. ?. Arriba un moment que la sala queda pràcticament buida i la doctora del despatx que teòricament m’ha d’atendre crida una altra pacient que no hi era perquè no li ha donat temps d’arribar a la sala d’espera.
A la vista que ningú em pensa demanar què em passa, -a banda de l’esquinç al turmell tenia algunes esgarrinxades a les cames-, toco el dos i, en passar per davant dels tres funcionaris de recepció, els dic que ja que no em volen atendre no els faré nosa i buscaré una altra solució. A la meva filla que m’acompanyava li diuen que l’atenció es per criteri mèdic i que em cridarien de seguida tot i que, segons ells, ja m’havia visitat una infermera cosa que no és veritat. Suposo que aquestes respostes deuen formar part de l’argumentari excusatori d’aquests casos.
Vista l’experiència i mentre l’atenció a la nostra sanitat primària no millori us recomano que si us cal atenció sanitària cerqueu el transport que pugueu i us adreceu directament als vostres respectius CAP’s, o bé procureu tenir els accidents el més a prop possible del que tingueu assignat… Per cert, al meu del “Primer de maig” em van atendre perfectament.
Josep-Maria CURRIÀ