Això va de números, perquè m’avorreix sentir la cançó de l’enfadós que som una societat fracturada en dos blocs del 47 i del 53 per cent respectivament de sobiranistes i d’unionistes del ‘bloc del 155’. I el que tinc clar és que som unsol poble, plural i complex com deia en Candel, pel cap alt de 7.534.800 catalans al gener d’enguany. Ara bé, si hem de parlar només de ciutadans amb plenitud de drets civils, tant polítics com socials, aleshores n’hem de segregar un primer bloc de menors de 18 anys que encara no tenen dret a votar en unes eleccions generals i que suposen un contingent massiu de 1.397.800 joves, equivalent al 89,2% del total de matriculats en el sistema educatiu català del curs 2018-19, tot batent un altre rècord d’alumnes fins a 1.567.316, o sigui un increment del 36,9% onze anys després de la forta embranzida assolida en arribar el curs 2007/08.
Conjunt heterogeni aquest que comprèn 780.150 escolaritzats en els cicles d’infantil i nivell de primària, altres 313.400 d’ESO o educació secundària obligatòria, 212.750 de batxiller i cicles formatius de grau mitjà i superior, mentre que la resta fins a 91.700 representen prop de la meitat (44,0%) dels matriculats universitaris just en la frontera d’assolir llur majoria d’edat. Doncs bé, el 21,2% d’aquest notable contingent de gairebé 1,4 milions d’escolaritzats correspon ja amatriculacions de nous alumnes d’origen estranger en centres catalans arran de la pròpia dinàmica migratòria en haver rebut el nostre sistema educatiu una imparable embranzida d’ençà el nou mil·lenni amb la incorporació dels fills de l’immigració, que en el curs del 2007-08 representavan ja el 12,5% del total. D’altra banda, alumnes desigualment repartits pel que fa al tram d’ensenyaments obligatoris, tant aleshores com ara, entre centres de titularitat pública (66%) i de xarxa privada de concertats (32,7%) o de privats no concertats (1,3%).Percentatges que varien en el tram d’ensenyaments postobligatoris (universitaris i de formació professional) amb un 75,4% a centres públics, tan sols un 9% a concertats i un 15,6% a exclusivament privats.
Ens queda, doncs, una població resident adulta, o major de 18 anys, que assoleix la xifra de 6.137.000, però també aquí no tots tenen reconegut el dret a vot, atès que als comicis del 21-D de l’any passat el nombre d’electors residents al Principat censats era de l’ordre del 86,8% d’aquests sis milions i escaig d’adults, o sigui un total de 5.328.130 cridats a votar (exclosos, doncs, 226.380 catalans avui residents al defora) i això vol dir que el diferencial d’uns 808.870 residents adults resten absolutament al marge del sistema polític català pel fet de ser estrangers, o sigui nats en territoris aliens i que encara no tenen reconeguda la nacionalitat espanyola. Per tant ja tenim ara tres blocs, tot i que del d’adults amb dret de sufragi n’hem de separar encara el majoritàriament (~19%) de 1.010.830 d’abstencionistes que no el van exercir amb el seu vot, a banda dels escadussers vots nuls i en blanc, amb la qual cosa la representativitat política efectiva de la ciutadania en candidatures al Parlament resta reduïda a la d’una població de 4.317.300 habitants, que representa només el 70,4% de l’adulta i poc més de la meitat (57,3%) del cens total de residents a Catalunya. En altres paraules, aquell pretès bloc del 47% ha minvat en realitat fins al 34,2% d’independentistes (2.101.300) sobre el total de població major d’edat entesa com a potencial electorat a curt o llarg termini, mentre que l’altre 53% s’ha desdoblat en un 30,8% d’unionistes (1.891.000), més un 5,3% de votants de l’ambigu o neutre Cat.en Comú (325.000), si més no partidari de celebrar una consulta referendària..
Res, doncs, de bipolarització de la societat catalana quan ens falta un 29,7% de potencials electors per completar els sis milions i escaig d’adults empadronats, és a dir, gairebé dos milions de persones (1.819.700), part de les quals sabem que són el complex volum de 1.010.830 d’abstencionistes en els comicis del 21-D, més 808.870 estrangers adults encara marginats per manca de plenitud de drets cívics, tant polítics com socials, xifra aquesta última que suposa el 77,7% del poc més d’un milió (1.041.362) d’arribats de fora que encara conserven la seva nacionalitat d’origen de les 124 diferents que hi ha com a residents adults escampats arreu del territori català, i que malgrat gaudir de certificat de registre o tarjeta de residència des de fa anys, romanen a l’espera d’un reconeixement oficial en l’assumpció plena de drets i deures a que hi tenen dret segons l’article 13.2 de la Constitució i que tard o d’hora han d’atorgar-los-hi amb la concessió de la nacionalitat espanyola, tot i que sempre es fan el ronso en l’alentida i sovint diferida tramitació administrativa. Conjunt aquest dels 808.870 estrangers adults marginats que, inclosos els seus menors no escolaritzats (232.492), massivament en un 60,5% resideix a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, un altre 13,3% a les comarques gironines i un 7,3% a les del Camp de Tarragona, i que grosso modotenen un origen geogràfic percentualment repartit entre un 33,2% d’europeus, majoritàriament dels 28 països de la UE; un 27,3% d’africans, bàsicament del nord continental magribí i subsaharià; el 24,8% de llatinoamericans provinents d’una dotzena de països, sobretot surenys; i el restant 14,7% d’asiàtics i oceànics.
I posats a parlar de repartiments per origen geogràfic de nascència el quadre poblacional final català es compon actualment de 4.878.852 de nascuts a Catalunya (64,75% sobre el cens total); 1.325.004 de nats naturals a la resta d’Espanya (17,59%), amb un majoritari 44,0% d’andalusos i un 9,1% d’extremenys; i uns pocs més de nadius estrangers en nombre absolut de 1.330.944 i percentual del 17,66%, en què bona part dels quals conserven la nacionalitat d’origen (78,24%), totalitzant 1.041.362 entre adults sense papers (808.870) i menors no escolaritzats (232.492), mentre que els 289.582 restants són ja plenament integrats en haver-se acollit i obtenir a la fi la nacionalitat espanyola .
Si ara posem xifres a la demanda social de referèndum d’autodeterminació no ens podem quedar, doncs, amb la insídia de la societat catalana fracturada meitat per meitat com no paren d’esgargamellar els unionistes, tot deixant de banda com fins ara aquest 29,65% de potencials electors omesos per abstenció voluntària uns o bé d’altres per marginació civil i política de nouvinguts imposadaper una llei d’estrangeria actual carrinclona, a gratcient restrictiva i que n’alenteix la gestió. Admetent ara la hipòtesi de mínims que el cens d’electors convocats fos la totalitat dels 6,14 milions de residents majors d’edat i en el pitjor dels casos amb el mateix nombre absolut d’absentistes (1.010.830), el resultat de la contesa electoral del 21-D hauria estat sobre un total de poc més de cinc milions de votants (5.126.170), és a dir, amb un increment de 808.870 nous electors residents nascuts a l’estranger, el vot dels quals tot i ser una incògnita podria haver eixamplat significativament la base del bloc capdavanter independentista en permetre’l sobrepujar el llindar mental del 50% de vots amb tan sols el 57% del sufragi dels nous votants, amb tota probabilitat moguts aquests per un instintiu sentiment de pertinença a la comunitat d’acollida. I en el millor dels supòsits, amb un 100% del vots potencials d’aquest nous votants, el percentatge del sobiranisme ascendiria al 56,8% i fins al 63,1% s’hi afegíssim a més el vot proreferendari deCat.en Comú, totalitzant aleshores els 3,24 milions de votants partidaris d’una consulta pactada i vinculant Això últim suposaria que el percentatge d’absentisme seria de l’ordre d’un 16,47 % dels convocats, xifra més raonable que els desbocat 18,97% de la contesa del 21-D.
Doncs bé, un 63,1% seria ja una xifra respectable, que en principi desfà l’acusació d’un sobiranisme minoritari amb què Pedro Sànchez s’excusa per no comprometre’s a vehicular cap proposta que no superi el repte del 75% d’aval ciutadà. Sapigueu, però, que la diferència que hi ha entre el 63,1% i un 75% és la de només 60 mil nous votants que són els joves que arriben amb escreix a la majoria d’edat en un sol any.
I és que, en definitiva, l’arrel i el gruix d’aquest problema ja inveterat rau en què el ritme amb què el ministeri espanyol corresponent d’Ocupació i Seguretat Social atorga la nacionalitat als residents extrangers durant la darrera dècada, compresa entre 2008 i 2017, a raó d’una mitjana de 25.895 concessions per any, de manera que el contingent dels aproximadament 809.000 votants potencials que encara no tenen dret al sufragi en unes eleccions generals tardarà pel cap baix 31 anys fins a exhaurir-ne el total retard acumulat del conjunt, període de temps al llarg del qual ja haurien accedit i sobrepassat la majoria d’edat dels 18 anys 2,3 milions d’infants i joves que avui encara són menors i nascuts a casa nostra, però havent mort mentrestant 1,3 milions dels votants adults anteriors, o sigui el 25,5%, i per tant aleshores amb un guany o saldo net d’un milió d’adults, de manera que sí tindrien a la fi drets civils bàsics reconeguts la totalitat de la població adulta, tret d’altres eventuals fenòmens demogràfics que poguessin influir-hi negativament.
Tot plegat es tradueix en què sigui molt deplorable que no hagi una digna representació d’un col·lectiu immigrant estranger arrelat a casa nostra que representa el 17,66 % de la població del Principat de Catalunya, i que fins i tot en el món municipal, malgrat convenis de reciprocitat, o en virtut del propi tractat de Maastricht, que donen com a benefici de consolació el participar en les eleccions dels consistoris municipals, en les de maig de 2015 només hi varen prendre part 62.698 europeus empadronats i alguns llatinoamericans, essent ínfima doncs la representació del col·lectiu amb tan sols 67 dels 9.077 regidors, és a dir, de l’ordre de 7,4 per cada 1.000 edils.
Com a país de frontera i d’acollida que som, per a bastir una Catalunya republicana, tothom que hi viu ha de poder dir-hi la seva, respectant l’altre, el diferent.
Santiago Suñol i Molina