Sr. Director:
Pel març de 1956, un dimarts i tretze, vaig iniciar els treballs de camp del Cadastre de Rústica de l’antic terme municipal de Florejacs i em vaig estrenar en el coneixement de l’altiplà de la Segarra i la seva gent, que per cert va començar amb un esmorzar clàssic de forquilla, pantagruèlic o potser carpantètic, a casa de Ca l’Escudé. Però res de capipota, ronyons o peus de porc, seques amb botifarra, tripa i el bull de tonyina, ni arrossos o guisats, sinó sopes de pa, dues truites a la francesa, un parell de tomàquets amb olives i ceba, un pam de botifarra blanca i un got de llet de cabra. Després d’haver menjat i pait semblant volum de vianda no em van quedar gens de ganes de trescar pels camps, tot i que des d’un punt de vista nutricionista, i com resa la dita, ‘és de savis esmorzar com reis, dinar com prínceps i sopar com pobres’, perquè necessitem combustible per al dia.
Malgrat que el municipi aleshores només tenia 907 habitants, aquest reduït cens de data 1950 es repartia a més entre les set pedanies del seu termenat [Florejacs (225), Selvanera (249), Palou (139), la Morana (115), Gra (97), Sant Martí de la Morana (67) i Granollers (15)]. Etimològicament el topònim Florejacs ve de l’iber, o potser de l’occità ‘loreac’, si fa no fa ‘elevació fortificada de les flors’. Tal vegada referint-se al passat medieval del seu ‘Castrum Floriaci’ o castell de defensa en la frontera arabocristiana, avui convertit en una senyorívola mansió del segle XVI adossada a l’antiga muralla del poble fortificat i amb una bonica torre quadrada medieval de guaita i l’accés a través d’un túnel que dóna pas a l’antic pati d’armes.
L’altra joia del territori és el bell, majestuós i molt ben conservat castell de fades de les Sitges, també anomenat ´Castrum Ciges’, situat a uns 2 km. al nord de Florejacs i documentat des del 1.116 segons el testament atorgat per Pere Ponç, vescomte de Cabrera, al seu fill Arnau, abans d’anar-se’n cap el Sant Sepulcre. Conserva encara un aspecte genuïnament de castell de defensa medieval, tot i haver-se convertit al segle XIII en un castell-palau gòtic, com a petita fortalesa residencial aristocràtica d’ostentació del senyor feudal, amb planta rectangular i una esvelta torre mestra d’homenatge d’uns 20 m. d’alçada al bell mig i un segle més antiga que la muralla de l’entorn. S’hi accedeix per un gran portal de mig punt adovellat, amb un matacà al cim de tres mènsules i els inexpugnables murs en bona part atalussats i tot el conjunt emmerletat i espitllerat per a poder observar i hostilitzar l’enemic.
Curiosament aquest castell aleshores era de propietat privada, però l’amo i el masover, que n’era el propietari de les terres veïnes de la pertinença dita Mas d’en Porta, se les tenien entre ells i en una ocasió, per indicació d’un amic advocat vaig tenir que anar-hi per atermenar l’espai al davant de la façana principal del castell i aixecar-ne un plànol topogràfic amb tots els ets i uts.
Quatre anys després, a mitjans d’abril del 1960, vaig tornar a l’altiplà segarrenc per fer també el cadastre del municipi veí de Sanaüja i les seves 3.272 hectàrees, treballs de camp que a tot estirar vaig concloure el diumenge 22 de maig en fer el reguitzell d’horts minúsculs que discorren a banda i banda del camí de la Font per la riba dreta de la riera.
De la vila de Sanaüja en destacaria el seu nom d’origen basc segons Coromines: ‘naba oia’ (o sa naüja), amb el significat de ‘pleta de la vall’, o clos dins el qual pastura el bestiar, tot i que segons altres ve de ‘zani-goia’, que vol dir ‘guardià de dalt’, potser fent al·lusió al que resta del castell que domina el poble des de la serra de Cantaperdius, i sobretot recordo el magnífic campanar de cadireta amb cinc ulls. I també els porxos medievals de la plaça Major, el portal d’accés dit de la ‘Portelleta’, amb una successió d’arcs, i el pont medieval sobre la riera amb dos arcades de mig punt, mènsules i tallamar per minvar el corrent fluvial.
El sector meridional del terme comprèn la part baixa de la vall de la riera de Sanaüja i la vall mitjana del riu Llobregós, instal·lat en l’eix d’un llarg plec orogràfic anticlinal i convex de la vora septentrional de la depressió oligocena de les planes de Lleida i de l’Urgell (Serra Llarga, Cubells, Almenara), on s’hi dipositaren en el nucli grans gruixos d’anihidrita i de sals potàssiques per sedimentació tranquil·la d’aigües somes en una conca lagunar sense sortida al mar, de manera que la plasticitat dels guixos va fer que aquests s’inserixin perforant les zones axials d’inflexió del relleu anticlinal, tot formant una massa regirada de guixos blancs, premuts i replegats en nombroses circumvolucions, que al buidar-se per l’erosió ha deixat al descobert els guixos nuclears o primerencs, essent llavors ràpidament denudats i originant una inversió del relleu, que converteix els anteriors anticlinals en l’actual depressió o bray pel llit del qual hi discorren els cursos fluvials del Llobregós i del seu afluent Cellers.
Fill d’aquest poble és el poeta, arquitecte i catedràtic de càlcul d’estructures de la UPC en Joan Margarit i Consarnau, que hi va néixer el maig de 1938, en plena guerra civil, quan el front franquista d’Aragó ja s’hi apropava perillosament. Mentre jo volto per aquests verals vint-i-tants anys després, m’assabento per la seva família que en Margarit està llavors cursant a Barcelona de 1956 fins a 1961 els estudis acadèmics d’arquitectura amb residència a la fundació universitària lleidatana del Col·legi Major Sant Jordi de Pedralbes, perquè la seva família s’havia traslladat a les illes Canàries l’any 1954. I vet ací un fragment del poema que va dedicat al viatge de noces dels seus pares, poc abans d’aixoplugar-se a ca la padrina o àvia paterna de Sanaüja on ell va néixer i fins un cop acabada la guerra civil el 1939:
Àvila, juliol del trenta-sis:
ell va gravar els seus noms a la muralla.
El cel lluent d’estiu el travessaven
les bales negres de les orenetes
amb les notícies dels primers morts.
És l’èpica que em queda:
anys més tard, sota la por que vaig sentir d’infant,
vaig aprendre a callar i a somiar sentint aquelles veus:
Tindràs la teva guerra.
Llegint sobre els seus records d’infantesa i joventut, i en concret el llibre de memòries editat pel Grup 62 intitulat “Per tenir casa cal guanyar la guerra”, descobrim la vida trànsfuga que es veié forçat a dur després de néixer i viure a Sanaüja, passant d’un lloc a l’altre de la geografía catalana, inclosa la ciutat illenca de Santa Cruz de Tenerife, d’on anava i tornava en uns lents i solitaris vaixells de càrrega que han impregnat per sempre més els seus poemes. Gran arquitecte també de les paraules, la seva obra de creació literària en assaigs i poètica és inmensa (32 exemplars), incloses versions traduïdes a diverses llengües de fronteres enllà i notables premis obtinguts. El seu record feliç de la gran nevada per la ‘gota freda’ caiguda l’endemà de Sant Esteve de 1962 i en dies següents, amb que junt a les primeres volves va començar la seva gran història d’amor amb la Mariona Ribalta, a mi em transporta en paral·lel al moment més càlid de la vida de la meva esposa en tenir llavors mateix el nostre tercer fill o, altrament dit, la primera i desitjada noia.
No sé si tot plegat és o no concordant amb el refrany al·lusiu a la dèria dels habitants de la vila de Sanaüja, dels qui se sol dir ”fer com els de Sanaüja, que es posen sota la pluja”, en el sentit de resignar-se a una cosa per impossibilitat de poder evitar la. Però aquest suposat conformisme que se’n desprèn del refrany més enllà dels límits raonables s’oposa obertament al contingut del pregó que va fer Margarit per la Festa Mayor de Barcelona de l’any 2010 exposant que havia arribat l’hora de «renunciar al tipus d’unió amb Espanya que fa segles va convenir a les dues parts» i respectar la independència catalana si finalment «volem que la nació esdevingui una Holanda, o una Dinamarca».
Dimarts que ve el Liceu ha programat un acte de record a la figura de Joan Margarit, arquitecte de la paraula que a causa d’un linfoma ens va deixar el passat 16 de febrer, justament diada memorable per a mi, atès que es compleixen anys de la fiblada d’amor etern arran de les meves esposalles o promesa de casament. Es comprèn, doncs, la meva addicció sentimental a les entranyes o ànima que amaga l’altiplà segarrenc i la seva estimada gent.
El castell de les Sitges
Santiago Suñol i Molina