Així titulada, aquesta ha estat la pel·lícula de l’autoria del proverbial director mexicà Guillermo del Toro, el qui s’ha endut més premis en els Oscars d’enguany durant la seva habitual celebració el passat diumenge a Hollywood, el raval de la ciutat californiana de Los Ángeles que n’ostenta la capitalitat mundial del cinema i del seu glamur inherent.
L’esdeveniment d’enguany m’ha transportat en el temps a la segona meitat de la dècada dels quaranta i principis dels cinquanta del passat segle XX en què vàrem viure l’esclat d’una febre de mexicanització popular del país a través d’unaallau de gran diversitat d’espectacles i films de matriu mexicana. Allau que anà des de l’època daurada de les grans curses de braus amb una quarentena de Carlos Arruza, que en certa manera enfrontat al cordovès ‘Manolete’ venia a ser una metàfora i vendetta de la diàspora forçosa de l’exili català, republicà i antifranquista refugiat a Mèxic, ajudant així a descarregar la soterrada tensió política entre vençuts i vencedors de la guerra civil, els uns asseguts als ‘tendidos de sol’ i els altres còmodament instal·lats als ‘tendidos de sombra’ acompanyats de dames cofades amb mantellines i peinetes, tot passant a més pels ‘mariachis’ amb cantants de ranxeres de bigoti tofut, com el Trio Calaveras, fins a les pel·lícules deJorge Negrete, Cantinflas i algunes però de gran qualitat, com els films dirigits per Emilio Fernández, que varen envair les nostres sales amb una munió d’estrenes i cine-clubs sobretot entre 1946 i 1955, a partir de la projecció de ‘Flor Silvestre’, història sobre l’orgull, l’idealisme i les desigualtats socials, per cert mutilada per la censura franquista pel que fa a expressions revolucionàries marxistes tals com ‘la tierra es de quién la trabaja…’. Gràcies a tot plegat, futbol, toros i cinema de dos o tres sessions seguides, el règim de Franco adormia els ciutadans espanyols en la postguerra. Ara bé, juntamb paperines de cacaus, xufles i tramussos en remull com a llepolies, era obligatori d’empassar-te també l’himne nacional espanyol dempeus i braç enlaire, i en el pitjor dels casos el ‘pupurri’ dels tres himnes: Marxa reial, el Cara al sol i l‘Oriamendi.
Aquest director cinematogràfic, de sobrenom l’Indio, fou influït pel soviètic Serguèi Mijallovich Eisenstein (que no ho era de rus, sinó letó), l’americà John Ford i la pintura muralista mexicana de Diego Rivera, Clemente Orozco i David Alfaro Siqueiros, i va saber construir una filmografia que enlluernà els bons crítics perquè era un cine d’autor, amb segell personal, cosa que aleshores es desconeixia, o gairebé, un cinema vigorós i romàntic en clau ‘indigenista’, amb una molt aconseguida estètica pròpia: un Mèxic de núvols, de magueys i de clarobscurs, que donà la volta al món amb l’ajut habitual de la plàstica magistral en blanc-i-negre del prestigiós fotògraf Gabriel Figueroa (per cert, que també ho va ser de Luis Buñuel), del guionista Mauricio Magdaleno i dels actors Dolores del Río, Pedro Armendáriz, María Félix, María Elena Marqués i Columba Domínguez.
I vet ací, una mostra de la millor part d’una filmografia de l’Indio que esdevingué extraordinària per reflectir la lluita d’uns personatges que no poden evitar el destí tràgic que els espera: Flor Silvestre (1943); María Candelaria oXochimilco (1943), premiada a Cannes el 1946, sobre la innocència i puresa indígenes; Las abandonadas (1944);Bugambilia (1944); La perla (1945), sobre guió èpic basat en la novel·la homònima del premi Nobel de 1962, John Steinbeck, i premi al Festival de Venècia de 1947 a la millor fotografia de Gabriel Figueroa, obra filmada al centre indigenista mexicà de Pátzcuaro, on hi ha un llac i les ruïnes arqueològiques de l’antiga capital de l’imperi delspurépechas o tarascos; Enamorada (1946); Río Escondido (1947); Maclovia (1948); Salón México (1948); Pueblerina(1948); La malquerida (1949); i a més a més, de postres, El fugitivo (1947), com a codirector de John Ford, film que volia ser una versió inèdita de la passió de Crist, protagonitzat per Henry Fonda, Dolores del Río, Pedro Armendáriz, Mel Ferrer i Leo Carrillo, i guió basat en la novel·la ‘El Poder y la Gloria’ (1940), obra mestra de l’escriptor, guionista i crític britànic Graham Greene, sobre les persecucions anticlericals a Mèxic sota el mandat del president Plutarco Elías Calles(1924-1928), de les quals en brollaria l’anomenat Movimiento Cristero, les romanalles del qual donarien malauradament origen en temps actuals a la fundació de la congregació ultra ‘Legionarios de Cristo’.
Molt més tard, a l’una de la matinada d’un diumenge de setembre de 1989, la televisió pública espanyola projectà el documental ‘¡Que viva México!’, versió realitzada per Grigori Alexandrov amb trossos de l’obra magistral i inacabada, fins ara inèdita, del gran director letó Eisenstein, mestre del director mexicà Emilio ‘Indio’ Fernández, versió que havia estat estrenada el 14 d’agost de 1979 arran de l’11è Festival Cinematogràfic de Moscou.
Doncs bé, ara tornem a tenir un altre director mexicà de reputat prestigi a nivell internacional, Guillermo del Toro,qui en el seu parlament d’homenatge ha remarcat que ell, a l’igual que molts altres mexicans. és un nouvingut, un immigrant més a Califòrnia. Però ha perdut l’ocasió de recordar a tothom que aquest territori, fa poc més d’un segle i mig abans, havia format part de la seva esquinçada pròpia terra i de la seva gent. Però d’això, en parlarem un altre proper dia.