Estem pocs dies abans que s’hagi complert un any des que la pandèmia de coronavirus va esclatar al món. Després de la seva arribada a la Xina, al març va ser quan van començar a decretar els tancaments de fronteres i els confinaments domiciliaris. Qui no ha patit la fatiga pandèmica?. Jo he estat un més de la seva recança. Pesa com una làpida en la salut dels espanyols després d’un any d’incertesa i por, de soledat i renúncies. Al pas devastador d’aquest nociu virus pel planeta, amb més de dos milions i mig de morts fins ara, se sumen les conseqüències psicològiques d’una extraordinària situació que va irrompre sobtadament.
Els ciutadans senten que no poden més perquè batre, o remar, no els condueix, per ara, a cap riba i és complicat albirar un horitzó després de mesos i mesos de sacrifici.
Sembla que va ser ahir quan sortíem a aplaudir a Espanya a les vuit de la vesprada a qui lluitaven en primera línia contra el virus o quan els supermercats es van quedar sense reserves de paper higiènic i que vam descobrir el que significava «aplanar la corba». Dotze mesos de lluita constant, por, restriccions severes i poc o nul contacte amb els nostres éssers estimats. Dotze mesos d’escoltar diàriament la mort de milers de persones a tot el món com si es tractés d’una guerra mundial.
«Com més fatiga hi ha, més cansament, esgotament i emocions negatives o desagradables se senten», va explicar el catedràtic de Psicologia de la Universitat Complutense de Madrid i membre del Consell General de la Psicologia, Sr. Antonio Cano.
El problema de la pandèmia del nou coronavirus és que s’ha disparat i està provocant conseqüències negatives a la població. L’OMS ja li ha posat nom. «Fatiga pandèmica». És la vacuna l’única solució per posar fi a la covid-19, i poder absentar d’aquesta lassitud?. Espero que així sigui.
PERE SERRET BESA