Vivim en el món del “tal faràs, tal trobaràs!”, és ben cert. Anem de manifestació en manifestació i, si se’n convoquessin més, a més aniríem. No ens costa gaire esgargamellar-nos repetint allò que crida la persona que porta el megàfon, al capdavant de la gent que es manifesta.
De vegades, i ha quedat palès en algun mitjà de comunicació, hi ha manifestants que no saben de què va la manifestació però, allà hi són per cridar i fer gresca.
Se’n fan a tot arreu del món i pels motius més diversos: el canvi climàtic, les agressions sexuals, la SIDA, els preus dels habitatges i dels lloguers, els sous minsos i els preus elevats de productes de primera necessitat … n’hi ha per triar i remenar. El cas és cridar i protestar perquè, és que és necessari fer-ho. El món es mou quan algú té prou capacitat de convocatòria per mobilitzar aquelles persones amb qui es comparteixen objectius a què cal arribar.
I tot aquest moviment de multituds està molt bé, és necessari. El problema no està en les manifestacions que, majoritàriament, són multitudinàries. El problema està en la memòria de la majoria dels assistents perquè, un cop acabada la mani, tothom se saluda, s’abraça fins i tot celebrant l’èxit de la convocatòria i, cadascú se’n torna cap a casa, dina, sopa i … oblida.
Només així, es pot entendre el comportament dels polítics en campanya electoral, l’abús de poder d’alguns empresaris, el creixent nombre d’agressions de tota mena. En som conscients que cal quelcom més que paraules?
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA