Al carrer, davant d’un aparador.
Noia A: M’agrada aquesta bufanda!
Noia B: A mi, no!
Noia A: A mi tampoc, eh!
En una tertúlia radiofònica.
Una sindicalista vinguda a més: El “Zapatero”, segur que està d’assessor en una mutinacional cobrant un bon sou. Quina vergonya de polítics!
Un advocat: No senyora, el Zapatero està a casa seva, té el seu sou i no es posa enlloc.
Una S…: Ah! No ho sabia …
En el primer cas, la qüestió es tancarà al cap d’uns segons i les dues noies seuran en una terrassa, beuran alguna cosa i oblidaran el tema sense que cap de les dues se senti malament per lo que ha passat.
El segon cas és, tristament, el pa nostre de cada dia en el pudent món de la política. Ja ho va dir el Jose María Aznar: “ensucia que algo queda” i a fe de Déu que ho seguia fil per randa. I aquí, a Catalunya, o hauria de dir al Congreso de los Diputados, en tenim un altre que també ho aplica al peu de la lletra.
Que si aquella porta una bossa que costa milers d’euros, que mira si n’ha fet de grosses i encara va amb el cap ben alt … I tot això des del menyspreu més absolut i vomitant bilis en cada paraula que deixa anar.
Suposo que es deu sentir orgullós d’actuar així i s’infla com un paó quan sent els aplaudiments dels seus acòlits. Són exemples d’allò que no hauria de formar part de la política.
Les ciutats, els països viuen en una misèria brutal; el poble ho passa fatal, però això, els que estan més a prop del poder no ho admetran mai perquè significaria que no estan fent bé la seva feina, i aixó no forma part del seu tarannà.
Llur ego se’n ressentiria massa i ses senyories no estan acostumades a rectificar. Enfí!
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA