Pel juliol de 1943, complerts tretze anys i en plena canícula estiuenca, amb els pares i el meu germà vaig fer el meu primer viatge al’Espanya profunda. Viatge interminable en tren, fomut i sobretot fumat, que acabà amb el desembarcament a Magerit, la capital del regne, que aleshores no era tal sinó una dictadura just estrenada quatre anys abans, atès que el nostre viatge va coincidir en el temps amb el setè aniversari de l’Alzamiento, tot i que també feia cinc mesos de la derrota alemanya d’Stalingrad, dos de la capitulació germano-italiana al Nord d’Àfrica i una setmana del desembarcament aliat a l’illa de Sicília. No es podia demanar res més.
Malauradament, jo vaig tenir que quedar-me a la pensió del vell Madrid, a prop del palau d’estil herrerià de Santa Cruz, aleshores seu del ministeri d’Afers Exteriors, a la placeta de la Província, amb una infecció intestinal de cavall, molta febre i moltes xinxes al llit, prenent només iogurts, que els madrilenys en deien ‘leche agria’, perquè el ‘danone’ clàssic allà encara era desconegut, i és que aleshores Madrid encara era molt ‘castiza’ i poc cosmopolita. En canvi, el pare i el germà van aprofitar mentrestant per treure el nas a la gran seu primada de Toledo, epicentre del nacionalcatolicisme espanyol, on el cadirat treballat en fusta de noguera del cor reprodueix darrera de cada respatller un episodi de la conquesta del regne nassarita de Granada (1481-1492), evidentment sense cap referència explícita a la decisiva participaciódels estols de galeres reials de l’armada catalana sota el comanament del seu capità general, Galceran Bernat de Requesens (1439-1505), comte sicilià de Trivento-Avellino i de Palamós, ni de l’experta artilleria catalana, conquesta per cert finançada amb préstecs jueus i fins i tot amb el producte de la venda dels captius per valor de més de 56 milions de morabatins, i que no essent pròpiament una guerra en camp obert (1481-1492), que també, sinó un llarg i determinant bloqueig, cors i vigilància per mar gràcies al qual la flota reial catalana va retre la ciutat de Màlaga (maig 1487) i més endavant el port d’Almeria (desembre 1489), i tot plegat afavorí la conquesta immediata de Baza iGuadix, restant tallada la sortida al mar del regne de Granada i els assetjats musulmans quedaren sense poder proveir-se d’avituallaments ni del salnitre de Barbaria o Magrib per fabricar la seva pólvora, amb la qual cosa s’acabà el regne de l’emir granadí Abú Abd Allah Muhammad az Zaghall, motejat ’el Zagal’ (1485-1487), però encara romandria la part muntanyosa regentada pel darrer sultà nassaritaBoabdil, de malnom ‘el Chico’, fins a la capitulació del 2 de gener de 1492 al Real de la Vega en provocar finalment la rendició per la fam, posant fi així a la sobirania nassarí. D’altra banda, efemèride que tan li agradava a l’Esperanza Aguirre quan al novembre de 2016 deia que feia ‘525 años de la toma de Granada… y es un día de gloria para las españolas’, atribuint una victòria del regne de Castella a una llavors inexistent Espanya.
Tot i tractar-se d’una empresa militar castellana, el que no deia i callava l’Aguirre és també que ja gairebé des de l’inici de la campanya 1.500 delats o acusats de la justícia catalana acudiren el 1482 com a voluntaris al socors del quarter general de Còrdova i 500 homes d’Oriola, aleshores vila catalana, foren destinats a la guàrdia personal del rei Ferran II, a més d’aportar-hi experts artillers, l’actuació dels quals, juntament amb els vinguts de Bretanya i Borgonya, fou decisiva en els setges de places fortes granadines per obrir-hi esvorancs a les muralles, havent contribuït també amb cent quintars de pólvora, que aleshores només es fabricava en molins polvorers de Catalunya i València, després que es cremés accidentalment la que hi havia als magatzems reials del campament militar de Santa Fe, aixecat l’any 1483 a la vora del riu Genil. Com diu la crònica de l’historiador Andrés Bernáldez, l’anomenat ‘Cura de los Palacios’ (1450-1513): ‘…estaban asediando Málaga (1487)…e faltó pólvora en el real, mandó el rei (d’Aragó, no la reina de Castella) una galera por pólvora a Valencia e prestamente fue venida con ella…’).
Així doncs, en plena conquesta de Granada, la pólvora encara no es fabricava a Castella, quan de fet dos segles abans el nostrat rei Jacme I disposava ja de l’únic subministrament de salnitre de tota l’Europa cristiana, matèria primera altrament coneguda com a potassa nitrada o nitrat de potassi, obtinguda del guano o excrements dels muricecs de la cova càrstica dels ‘Ratpenats’ de Collbató, dins del massís conglomeràtic de Montserrat, coneguda des del neolític segons els manuscrits ‘De Alchymia’ de Michael Scott (1180-1236). I és que el rei Jacme I seria l’introductor a Occident de la fabricació de la pólvora gràcies a que segons documenta i explicita el seu Llibre dels feyts foul’únic monarca de la seva època que pactà una aliança político-militar amb el rei Hethum d’Armènia, l‘emperador de Bizanci, Michael VIII Paleòleg (Palaiologo), i el gran Can dels tàrtars (sobirà dels tartres), i, a més a més, amb el Gran Khan mogol Abãqã II Khan el 1267, per la qual cosa s’havia concertat amb el papa Climent IV a la fi que els mogols poguessin unir-se als europeus en una aliança contra els musulmans. I per això decidiren enviar una carta el 1267 des de la ciutat italiana de Viterbo per anunciar-li al Gran Khan la preparació de lavuitena croada, missatge que fou portat per una ambaixada catalana a l’Orient fins a la cort xinesa, al capdavant de la qual hi anà Jacme d’Alarig, mercader i ciutadà de Perpinyà. I efectivament, de tornada el missatger Alarig amb les naus dels croats a Terra Santa desembarcà a la seva capital, Acre, i tot seguit s’adreçà i arribà a la cort del rei Jacme, acompanyat de dos ambaixadors o emissaris mogols (’E ab ell venien dos tartres, honrats hòmens…’) , la presència dels quals a Catalunya s’evidencia, a més, en els relleus esculpits als capitells del claustre del monestir de Santa Maria de Ripoll.
Fins i tot el lèxic castellà manllevaria del català, entre molts altres termes relatius a les armes de foc, els mots de ‘pólvora’, ‘salitre o salpetra’ i ‘azufre’, ingredients la mescla dels quals amb carbó servia per fer pòlvora, atès que en documents catalans ben antics hi són esmentats, com aquest de 1345 de la comuna occitana de Cahors: ‘…carbo per aseiar los canos, trenta sieys liures et meja de salpetra, vint cinq de solphre viu, que feren comprar a Tolosa per far polveryas et traire los canos’.
I per acabar, una recomanació: no us perdeu doncs la visita de les coves del Salnitre de Collbató, no només per recórrer els seus 549 metres de llargada baixant gairebé a 20 metres de fondària, sinó també perquè el proper dissabte, dia 3 de febrer, inauguren les millores estructurals i d’iluminació que s’hi han fet, entre les quals l’estrena d’un audiovisual explicant amb imatges l’origen geotectònic de les cavitats càrstiques i la seva significativa història a nivell social, cultural, polític i de territori. I s’hi aneu el dissabte següent teniu, a més, l’esbojarrada festa local del carnaval de Collbató.
Santiago Suñol i Molina