Per no caure en aquella dita tan sentida de “arrencada de cavall, parada de ruc”, quan el sol encara no era visible del tot a l’horitzó, he anat cap a Montgai, un petit poble del Baix Sió, a prop de Balaguer.
Era la segona vegada que participaria a la caminada que s’hi organitza. Com em passa amb tantes altres coses, la pandèmia allargassa la distància entre actes i situacions de tota mena, succeïts abans i després, no recordava quants anys havien passat des de la meva primera participació, fins la segona, en aquesta caminada. Recordava que l’havia disfrutada, això ho tenia molt clar a la memòria i m’empenyia a tornar-hi.
També tenia molt clar i res no ha canviat des d’aquest matí fins ara, que no participaré en cap cursa organitzada, és a dir, ”competitiva”, fins que no pugui córrer una distància similar amb total comoditat. No fos cas … L’acostament a la normalitat va força bé i vull que continuï així.
La temperatura era ideal i el vent semblava haver marxat. És l’únic lloc, dels que jo conec, on hi ha un marge d’una hora per a que els participants ens posem en marxa. D’aquesta manera, que trobo força encertada, no hi ha aglomeracions en cap moment, ni la temptació, innata en alguns, de voler ser el primer. Al llarg del recorregut, ja vas trobant gent, els avituallaments en són un lloc habitual, per coincidir amb altres marxadors. El recorregut triat era el curt, el d’onze quilòmetres i escaig i, certament, se m’ha fet molt curt. Bon senyal, oi?
A mig camí, a l’avituallament precisament, a més de la fruita i el beure, també ens esperava el vent, que ja no ens ha deixat. La segona meitat ha sigut més entretinguda. Una estona de conversa l’ha fet més amena i, ben aviat, la silueta de les primeres cases de Montgai ens ha saludat i donat la benvinguda a la fira del sabó, que bullia de gent tafanejant a les paradetes, totes alineades a la dreta del carrer.
L’entrepà de pernil ha sigut vist i no vist, així com la xerradeta fugaç amb una bona companya de curses. Ens hem posat al dia sobre cóm la vida ens va tractant, era obligatori fer-ho i, mig passejant, mig fent un cop d’ull als mil sabons exposats, he tornat cap al cotxe i cap a casa.
Sembla mentida com s’atura el temps quan el gaudeixes fent allò que t’agrada i com, sobtadament, fa un salt brutal i et torna a l’ara i aquí.
Tot ha sigut veritat, aquest matí i, tan sols unes hores després, sembla tan llunyà. És fantàstic fugir del món, a voltes brut d’enveges i lluites, i gaudir, durant un breu espai de temps, que el record s’encarrega de fer-nos reviure i tornar-ne a tastar la seva dolçor compartida. Com diu aquella bonica cançó: “gràcies a la vida que m’ha donat tant” i a la gent amb qui la puc compartir. Gràcies!
Bona nit, gent bona !!