Al llarg de la vida, ens movem enmig d’un dilema constant entre dir la veritat o la mentida. Què és bo o dolent? Quan cal fer una cosa o l’altra?
Diuen que és al voltant dels tres anys quan aprenem a mentir; “això no ho fet jo!” “és ell qui m’ha pegat primer!” “això s’ha trencat sol, jo no ho he tocat!” … i la llista pot ser llarguíssima. De fet, tampoc ens ha d’estranyar que aprenguem a mentir de tan petits; ho aprenem observant el nostre entorn.
Ben aviat ens expliquen que hi ha uns Reixos que vénen de l’Orient i porten regals als nens que s’han portat bé i carbó a aquells que s’han portat malament. Els adults expliquen als petits que beure vi no és bo, mentre ells en beuen … i fumen. També hi ha un infern que fa por.
Diuen que aquestes mentides hi són per educar-nosi ensenyar-nos què està bé i què està malament. És potser perquè hem crescut entre mentides educadores que, a mesura que el nostre món deixa de ser infantil i esdevé adult, arribem a la conclusió que mentir no és, ni bo, ni dolent, forma part del joc de la vida i és, en funció de la nostra conveniència, que escollim si mentir està ben fet o mal fet.
En general, mentir no és correcte tot i que hi ha casos en què, per un pacte no escrit (quedaria molt lleig escriure ”en política es pot mentir”, oi?) s’accepten les mentides perquè tenen una “Obsolescència programada”. Quan els bancs ens fan pagar més impostos per a que no malgastem (segons ells) els nostres diners, hem d’acceptar que no menteixen.
En Carlo Collodi és l’escriptor que va crear en Pinotxo, un nen al que li creix el nas si menteix. Diuen també que allò que es pot imaginar, pot existir llavors, què passaria si arribés a passar això del nas i les mentides?
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA