Tres dies després de les eleccions, miro i escolto de reüll algunes de les reaccions dels caps de llista i dirigents dels partits que s’hi han presentat.
Em sorprèn la desmemòria o poca vergonya d’alguns d’ells en referir-s’hi, alhora que em ve, ara mateix, a la memòria el magnífic poema de Miquel Martí i Pol, que es titula així: Ara mateix. I és que sembla mentida cóm l’he trobat d’encertat a propòsit del que està passant.
“Ara mateix, enfilo aquesta agulla amb el fil d’un propòsit que no dic i em poso a apedaçar …” i és que s’hauran d’apedaçar molts descosits i esquinços si es vol conservar un mínim de credibilitat i, encara més, de dignitat. M’emprenya la reacció del partit que ha perdut més de 200.000 vots i, lluny d’acceptar la derrota, ataca aquells que l’han avançat. Potser és que volen fer, encara més, el ridícul donant la culpa als altres de la seva desfeta? Crec sincerament que, quan es cau en aquest error se’n comet un altre de més greu: no s’ha sabut convèncer els votants que han fugit, i d’això només en té la culpa qui ho ha provocat, ningú més.
Sempre s’ha dit que el primer pas per resoldre un probema és acceptar-ne l’existència. Caure en la temptació, per conservar una petita parcel·la de poder, de repetir vells pactes, tampoc ajuda gaire. Cal reconèixer que “el secret és que no hi ha secret” i que “tot està per fer i tot és possible”. Se n’adonaran a temps? “Convertirem el vell dolor en amor i el llegarem solemnes a la història”, llavors haurem vençut, Catalunya haurà vençut.
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA