Quan veiem un nadó dormint en el bressol o en el cotxet, espontàniament exclamem: Que bufó que és! Ens fixem en l’aspecte extern, però ens oblidem del que es pot convertit al llarg dels anys.
Albert Siegel ens desperta del somni i ens trasllada a la realitat, quan escriu: “Pel que fa a la criança dels fills només s’està a vint anys de la barbàrie. Vint anys és el temps que tenim per complir la tasca de civilitzar els infants que neixen cada any.
Aquests salvatges no saben res de la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra religió, els nostres valors, els nostres costums en les relacions interpersonals…Els bàrbars s’han de domar si la civilització ha de sobreviure”.
Ens pot semblar molt dur el concepte que Siegel té dels nadons que són tan bufons. La realitat és la que és. El salmista ens mostra una llampada del bàrbar que hi ha en el nadó, l’angelet tan bufonet, tan innocent que dorm en el bressol, quan, referint-se a ell mateix escriu. “Heus aquí, en iniquitat vaig ser portat, i en pecat em va concebre la meva mare” (Salm 51: 5). L’autor d’aquesta citació no n’és cap altre que David el gran rei d’Israel que de la seva descendència naixeria Jesús, el Rei d’Israel. La va escriure després que el profeta Natan que enviat per Déu li va fer veure el pecat d’adulteri i d’assassinat que havia comés. La llum de Déu va furgar la seva consciència i li va fer adonar-se’n de la classe de persona que s’amagava sota la vestimenta reial. Si no s’ataca el pecat que és l’origen de la barbàrie que denuncia Siegel, la nostra civilització serà suplantada per la barbàrie en les properes generacions. No ens serveix d’excusa desentendre’ns del problema dient: “Com a mi no m’afecta, ja s’apanyaran”. Com molt bé diu Antonio Pau. “Avui, no demà, necessitem dissidents , persones amb criteri propi” que denuncien el perill que ens amenaça. Si no es tracta degudament el virus del pecat que és el causant de la barbàrie que ja comença a fer estralls, no tenim futur. No deixem per demà allò que hem fer avui.
Josep Lluís Rovira, referint-se al Covid-19, jo ho aplico al pecat, diu que el món està” malament. Si no trobem una vacuna per al virus serà l’hecatombe mundial”. Veus científiques preveuen que després del coronavirus noves pandèmies es presentaran que portaran de corcoll als epidemiòlegs buscant remeis. El virus que més estralls produeix, que mata a cada persona de cada generació, és el pecat. Per combatre’l ja fa més de dos mil anys que tenim la vacuna. Malauradament no s’administra a totes les persones perquè no és obligatori vacunar-se. No fer-ho té dues conseqüències. Salvació o condemna eterna. L’altra afecta el dia a dia: la barbàrie. “Mentre eduquem els nostres fills hem de recordar que som guardians del futur. Quan millorem la seva educació, millorem el futur de la humanitat, el futur d’aquest món” (Immanuel Kant). Millorar l’educació dels fills no consisteix únicament en xopar-los de coneixements que els facin ready per afrontar el futur com anuncia una escola d’econòmiques. Està demostrat que els diversos graus del sistema educatiu no destrueixen el virus de la barbàrie. En l’educació dels fills hauria de tenir un lloc preferent l’estudi i la meditació de la Bíblia que és l’instrument que utilitza Déu per canviar el comportament de l’home i que mitjançant el poder de l’Esperit Sant i per la fe en Jesús, els nens poden convertir-se en fills de Déu per adopció. El nen que per naixement natural porta inoculat el virus de la barbàrie, en convertir-se en fill de Déu. El virus de la barbàrie resta latent, adormit, però viu. Entra n acció el virus de la civilització. Entre els dos virus es produeix una lluita per la supervivència. Aquesta és la lluita espiritual que afronta el cristià. Amb el poder de Déu en surt vencedor el virus de la civilització.
Vivim en una societat cristiana només de nom. Pagana de cor. Per evitar la barbàrie que es deixa entreveure, els pares haurien de criar els seus fills en la disciplina del Senyor (Efesis 6: 4). Aquesta educació espiritual s’hauria de començar a aplicar quan més aviat millor. Jo diria que hauria de començar en el prometatge, implorant els futurs esposos ajut a Déu per a ser cònjuges fidels l’un a l’altre i que quan arribin a ser pares sàpiguen inculcar en els fills el temor de Déu perquè siguin ciutadans modèlics en els distint estadis de la vida. La fe en Jesús mantindrà a ratlla en el cor del fills l’esperit de la barbàrie que tants estrall produeix en la societat.
Octavi Pereña i Cortina