Envellir és una llei de la naturalesa que el rendiment del cos va cedint amb els anys. No ho dic jo, ho va dir Georg Christoph, (Gran professor de física i científic alemany). “Res ens fa envellir amb més rapidesa que pensar incessantment que ens fem vells”. Si bé és cert que no es pot parlar d’una edat concreta en què passa de ser madur a ser vell, si és cert que l’OMS considera una persona d’edat avançada a aquella que té entre 60 i 74 anys, des dels 74 i durant els vuitanta s’és vell ia partir dels 90 s’entra a la vellesa avançada.
Jo penso, que mai no és massa tard per trobar el que és bo en un mateix, ja que la vida no ve des de l’exterior, sinó des de l’interior. La veritable vida ens regala pau i certesa internes, que enriqueixen en qualitat de vida una persona. Entendre, analitzar i viure el dia atorga seguretat interna i fascinació, crec sincerament, com a cristià, que aquest és el camí cap al Regne de Déu, ja que tota persona és només hoste en aquesta terra. És evident que somiar amb l’envelliment o ser vell ens angoixa amb el pas del temps. Ser una persona gran és un èxit personal, i és un motiu per sentir-se orgullós, per tant no ha de caure al desànim. Aprendre a envellir suposa il·lustrar-se a conviure amb les pròpies limitacions de l’edat. No és un procés fàcil, crec que requereix valentia i humilitat, més encara en els temps que estem travessant. Acceptar la decadència del cos i fins i tot la dependència absoluta d’altres persones és dolorós i no només em refereixo al dolor de l’organisme.
Si les persones joves pensen que disposen de molts anys per reflexionar sobre la vida i la vellesa, seria aconsellable de tant en tant recapacitar que per a cadascú vindrà l’hora en què l’ànima sortirà de la terra. Una bella ancianitat és, ordinàriament, la recompensa d’una bella vida, així ho va manifestar: (Pitàgores de Samos, gran filòsof i matemàtic grec).
L’envelliment no és només qüestió de gens, sinó de com es llegeixen o s’hi expressen.
PERE SERRET BESA