Aquesta tarda, una noia m’ha fet una d’aquelles preguntes que, més que un signe d’interrogació n’haurien de portar un d’exclamació al final. La pregunta era: per què hi ha gent que busca la felicitat provant de fer infeliços els altres? I és que el nostre dia a dia està ple de casos com el que es plantejava ella.
Ja fa anys, i algú s’enutjarà però, què hi farem, els docents de primària es queixaven perquè els de secundària feien menys hores lectives i exigien que tots els docents fessin les mateixes (a l’alça, no pas a la baixa com potser hauria sigut més coherent). Lògicament, el govern de torn ho va acceptar i aplicar. Increïble, no el govern, sinó el col·lectiu demandant, pretesament perjudicat.
Quàntes vegades es llancen preguntes enverinades com, per exemple: ves a saber cóm s’ho ha fet aquell per arribar a tenir lo que té … Em ve a la memòria una frase del llavors president del Gobierno, José María Aznar: “difama que algo queda!” i no era pas una queixa, sinó una incitació a difamar.
L’atac als altres per fer-los mal està molt-massa estès a la nostra societat. Afortunadament, encara hi ha gent amb el cap ben moblat, com la Marina Rossell; fa anys va explicar que envejava la veu de la Maria del Mar Bonet fins que es va adonar que lo que sentia realment no era enveja sinó admiració.
Si mai trobes algú que s’alegra pels teus èxits, no el deixis escapar, és un Amic!
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA