A mig setembre de l’any 1954, tot treballant contractat per la “Diputació de Lleida”, corporació provincial que aleshores en virtut de l’ordre ministerial d’Hisenda de data 1/06/1953 tenia encomanada la confecció del “primer Cadastre” dels béns territorials rústics de la pagesia en tot l’àmbit de la demarcació lleidatana, a mí em va tocar d’estrenar-me en terres dels dos “Pallars” -Jussà i Sobirà-, després d’un agradable viatge col·lectiu amb una colla d’altres cinc companys també “Enginyers Agrícoles” en el tren cap la “Pobla de Segur”, on llavors s’hi arribava des de feia ben poc, tot just des de l’any passat 1953.
La via del tren transcorre per la dreta del riu Segre des de Lleida fins a Balaguer. Ho fa per una via única en un itinerari planer fins que arriba a les primeres muralles muntanyoses de “Sant Llorenç de Montgai” i “Camarasa”. Ben aviat, però, el tren forma part de la conca fluvial de la “Noguera Pallaresa”, que l’acompanyarà entre embassaments, d’on li ve l’apel·latiu de “Bucòlic dels Llacs”, i de serralades muntanyoses com el “Montsec” fins a la “Pobla de Segur”, l’última parada.
Arrossegats per una locomotora de vapor, per primer cop vam poder contemplar els encisadors engorjats del riu Noguera Pallaresa en travessar les serres pre-pirinenques fins a “Tremp”, capital del “Pallars Jussà” o “Conca de Tremp”. Doncs bé, un cop afincats a “Tremp” en un hotelet al costat mateix de la placeta de l’església de “Santa Maria de Valldeflors”, d’estil gòtic tardà, amb una torre circular de les antigues muralles al flanc, la colleta d’Enginyers varem entrar en contacte amb una munió dels històrics secretaris d’ajuntament d’aquella època, amb nombre d’uns onze, per tal de fer el repartiment de municipis de cadascun de nosaltres abans d’escampar-nos’en.
Així les coses, el dimarts 14 estic fent ja el cadastre de rústica del terme d’“Aransis”, altrament dit “Sant Miquel de la Vall”, de 2.538 hees, situat al vessant de migjorn de la “Serra de Llimiana, just enfront del vessant obac o nord del “Montsec de Rúbies o de Meià”, i dominant la “vall de Barcedana” el “santuari de Sant Salvador”, on s’hi arriba a peu per un sender en ziga-zaga que no s’acaba mai.
Estant estatjat a “casa Regany”, al llogaret de “Sant Miquel de la Vall”, i encara al llit esperant llevar-me, a les vuit del matí sobtadament “descarregà un grop amb trons i llamps”. Uns minuts després una “guspira o centella de llamp” va caure amb gran estrèpit i enlluernament molt a prop, a la mateixa barana de la balconada contigua a la meva habitació, i tot seguit un altre “entrà per la teulada” de l’edifici, probablement atret per la politja metàl·lica de “pujar el fenc” a les golfes, i va seguir per la línia elèctrica que donava corrent a “la pereta” de la capçalera del llit de l’habitació al costat de la meva, tombant de bocaterrosa en “Regany” mentre assegut a l’espona o caire del llit es calçava, i llavors “esbotzant la paret mitgera” entre les dues habitacions i fen caure la runa sobre la meva, a peu de llit, rebentant-ne la porta d’accés i tot formant una mena de monyó amb la fosa del pany i la clau de ferro, “per acabar saltant pels aires i “anant a can Pistraus” l’envà contigu al passadís”, amb la qual cosa restà al descobert tot el que havia estat ocult rere la paret de l’habitació on havien passat la nit “una parelleta de jornalers” de camí cap a “Mata-solana”, en haver demanat aixopluc pel mal temps la nit passada tot just de tornada de la seva “Andalusia” natal.
I vet ací, els dos pardalets agafadets i tapats per un púdic llençol mentre desfilava davant seu mig poble (només de 103 habitants) per veure “la casa Regany” esventrada. Finalment, la violenta descàrrega elèctrica acabà sortint per l’esvoranc obert en la gruixuda paret mestra on hi havia instal·lats els comptadors de la llum, “tot deixant un dens tuf de sofre” arreu, que asfixiava. Pensant que es cremava la palla del corral a la planta baixa, vaig anar-hi corrent sense adonar-me que de ben poc que no caic per un “forat obert en el trespol” pel llamp en rebotar al terra. A més, les planxes de fuliola de l’armari de l’habitació de “Regany” varen rebentar en inflar-se tot el moble per la breu ressonància o vibració electromagnètica instantània despresa de la “llampada o espurna” en esclatar de llum viva. Mentrestant, “Regany”, embogit, no parava de “gemegar demanant-se si la pòlissa cobria o no els riscs de llamps”. Per la meva part, aquell mateix dia vaig agafar el tren (no sé si automotor o encara a vapor) cap a Lleida per tal d’escampar la boira i “desintoxicar-me de tot l’enrenou i del tuf de sofre”.
Durant un temps, cada any per aquesta diada em feliciten l’aniversari els companys amb un “feliz cumplerrayos”. Tot plegat no té res d’estrany perquè al cap i a la fi jo vaig néixer un 5 de juny i en el mateix dia de l’any 1752, gairebé dos-cents anys abans, “Benjamí Franklin” (µ1706-†1790) va demostrar que els “llampecs són electricitat”, ni més ni menys que “descàrregues elèctriques”.
Un altra record que guardo de “Sant Miquel de la Vall”, és la torre mestra o d’homenatge del “Castelló Sobirà” (o de “Sant Gervàs”) que penja i treu el nas al capdamunt del vessant sobre el “riuet de Barcedana”. Es tracta d’un jaciment medieval d’entre els segles XI al XIII, consistent en un “hàbitat fortificat”, encimbellat a la muntanya, formant un recinte clos per una muralla, de la que es conserven trossos dels paraments dels murs, en alçades diferents, que mostren un “aparell de carreus molt ben escairats i perfectament col·locats en filades regulars”, destacant al mig del mur de llevant la “torre mestra o d’homenatge” i tres “bestorres o torrelles” (garitas) als escaires del recinte.
Segons les excavacions arqueològiques que s’hi han fet pel departament d’”Història Medieval” de la universitat de Barcelona entre 1978 i fins a 1980, el conjunt de tot plegat correspon a les ruïnes d’un castell del segle XI (època de la conquesta del territori) amb fossat, la planta del qual recorda la del “castell de Mur”, dins del qual, i en un extrem, hi ha les restes d’una “església romànica”, mentre que al centre i a l’extrem de ponent s’hi estenen els fonaments i les filades basals dels murs de les cases d’un “vilatge abandonat”, on s’hi endevinen restes de la plaça, carrers, casa rectoral i diversos habitatges medievals de planta rectangular, constituïts per dues o tres cambres i algun enterrament infantil ritual a l’entrada de les cases. Sembla que el vilatge encara fou habitat per una vintena de famílies almenys fins al segle XVI, tot i que els pobles que avui hi ha més avall s’anaren dreçant segurament des del mateix segle XI. Per estar situat en un lloc privilegiat per al control dels diversos passos d’entrada i sortida de la comarca, sembla que tingué una importància cabdal durant la “Reconquesta del territori”.
Finalment, un altre lloc d’interés és l’anomenada “Cova Negra”, a la capçalera del riuet de “Barcedana”, al sud-oest del llogaret de “Mata-solana” i a ponent de l’“Hostal Roig”, anant-hi pel camí del “Peu del Bosc” al vessant obac de la “serra del Montsec” i tot de pujada uns dos-cents metres per un sender ben dret, amb una “immensa cavitat o sala única” gairebé circular en desnivell descendent d’uns 23 metres i dimensions de 70 x 60 metres. Mig amagada per la vegetació, la boca d’entrada té forma de mitja lluna i fa 28 metres d’ampla per 4 d’alçada. Les filtracions d’aigua del sostre l’han farcit de petites estalactites i n’han creat alguna que altra gran “estalagmita”. En l’“edat del Bronze” la cova hauria estat segurament “necròpolis d’urnes d’incineració”.
A la segona de les imatges anteriors, jo i un company que alhora feia el “Cadastre” del municipi veï de “Llimiana”, al costat del meu, el relleu del qual es veu difusament al fons de la fotografia. Per arribar-hi, a banda de passar el pont dels “Terradets” i d’evitar la carretera d’accés per la seva “vintena de revolts”, millor calia enfilar-se a peu pel camí que feia “drecera costeruda”, el qual menava cap al poble situat al cim de l’anomenada “Serra de Llimiana”, a cota de 790 metres d’altitud, i per cada pedra amb que ensopegaves hi descobries una peça de “museu de fòssils”, atesa l’orografia constituïda per “calcàries” compactes blanquinoses d’“alveolines del “Lutecià” en bancs gruixuts alternants de “margues blaves nummulítiques” de l’“Ipresià”. I aquest darrer tram margós té, a més, unes “calcàries aspres”, color bru fosc, en part arenoses, que contenen “ostrèids” –moluscs fòssils –, o sigui que són els llogaters de la “drecera” de pujada.
Però, la “Conca de Tremp” no només és el “paradís dels geòlegs”, sinó també el lloc on es van iniciar el 1912 les obres de l’embassament de “Sant Antoni” per la companyia “Riegos y Fuerzas del Ebro S.A.”, amb una presa a l’estret de “Susterris” que en aquell moment era la més gran d’Europa i la quarta del món. Després seguirien les grans instal·lacions hidroelèctriques de l’“Alt Pirineu”, on s’hi construïren les centrals de Cabdella (1914-1917), Molinos (1915- 1919) i la Plana de Mont-rós (1931-1940), a la “Vall Fosca”, i les de Sossís (1912), la Pobla de Segur (1918-1923), Gavet de la Conca (1931) i Terradets (1931-1935), a la mateixa “Conca de Tremp”. En acabar-se la “Guerra Civil” es van reprendre les obres de la Plana (1931-1940), i les noves de Vielha (1942-1947), Senet (1947-1951), Vilaller (1947-1952), Benòs (1947-1952), Bono (1947-1953), Escales (1947-1955), Espot (1948-1953), i ja en la dècada de 1950 Arties, Llesp, Pont de Suert, Sant Maurici, Boí, Caldes de Boí, la Torrassa, Bossòst, Unarre, Esterri d’Àneu i Oliana. Déu n’hi dó!
Santiago Suñol i Molina