El Canal de Suez fou construït per Ferdinand de Lesseps entre els anys 1859 i 1869 per enllaçar el mar Mediterrani i el Mar Roig. El passat 23 de març, per motius climàtics i/o humans el vaixell ‘Ever Given’ va encallar i bloquejar el canal, barrant la circulació, plantejant rutes alternatives davant potencials desproveïments i cracks financers. Aparentment el fet no sembla socialment rellevant, però és molt important per quant l’abastiment europeu de petroli i el comerç mundial, d’una de les vies fluvials més transitades del món que estalvia 8.000 kilòmetres per circumval·lar Àfrica, problemes logístics, pèrdues de temps, combustible i diners. Però si bé el vaixell s’ha desencallat, han quedat palesos fets com la relació d’aquest fet i l’economia (afectada pel petroli amb cotització a l’alça per la por a l’escassetat del subministrament, encarint béns i serveis) en un context mundial massa interdependent; un símptoma d’un sistema capitalista de consum massiu al què ens hem malacostumat; que els transports són la ‘circulació sanguínia’ de l’economia i, per tant, sector clau en el desenvolupament (si hi ha bloqueig, hi ha ‘gangrena’); o la relació de transports i geografia, geologia, història, ecologia i medi ambient; que potser és una altra ‘tempesta perfecta’ per accelerar canvis a conveniència. I sobretot que l’avarícia trenca el sac (un ‘sac’ que crec que ja estava trencat). Si Moisès i el poble jueu pogueren travessar el Mar Roig al seu dia fugint de la tirania del faraó Ramsés per arribar a la Terra Promesa, i la construcció del canal de Suez facilità el transport marítim, caldria creuar el camí cap al replantejament de base d’una capitalisme depredador per retornar a la vida de proximitat, amb la diversificació, ecologia i humanitat com a paraules clau.
TONI YUS PIAZUELO