Sr. Director:
De l’eximi periodista i escriptor que ens acaba de deixar, en Josep Maria Espinàs (1927-2023), tinc el record d’ell quan sis dècades enrere va judicar encertadament les causes de fons de la tràgica catàstrofe humana que va arrasar literalment pel setembre de 1962 els barris de les dues comarques del Vallès i també alguns del cinturó industrial del Barcelonès i Baix Llobregat, amb particular incidència als increts de Terrassa, Rubí, Sabadell, Cerdanyola, Ripollet, Montcada i Sant Adrià del Besòs, poblats de gent immigrada, havent pagat la tràgica penyora d’un miler de víctimes mortals i desapareguts, milers de persones sense llars ni béns, i d’infraestructures arreu destruïdes.
Tot plegat per una política suburbanística anàrquica i contundent, basada en el “chabolisme” i el “barraquisme” atroç i inhumà, per tal de donar assentament a l’eclosió d’una brutal immigració massiva en el cinturó industrial barceloní, que en el sol quinquenni de 1961 a 1965 assolí els 354.000 nouvinguts, la radicació i arrelament dels quals tingué lloc en barraques, coves, xaboles i casetes rudimentàries d’autoconstrucció, damunt terrenys rústics a la vora de la xarxa fluvial de rieres o sobre les pròpies lleres, que no varen resistir l’envestida d’una onada d’intenses pluges de fins a 360 litres/m2, i que l’insigne periodista Espinàs s’apressà en sentenciar i titllar magistralment com a “Cases barates per a gent barata en terrenys barats”.
En definitiva, estralls sobtats talment com els d’avui pel terratrèmol de magnitud 7,8 graus a Turquia i Síria, atès que a Sabadell, per exemple, aleshores hi havia més de dues mil barraques i el 60 per cent de la població municipal vivia en suburbis construïts sense serveis urbanístics elementals de clavegueram, pavimentació, enllumenat, etc., la qual cosa explicaria els catastròfics danys de les riuades, amb més d’un miler de víctimes mortals i desapareguts, milers de persones sense llars ni béns i destruccions per valor de 2.500 milions de les antigues pessetes.
I com era d’esperar, dissortadament la natura i els rius no perdonaren l’alteració que se n’havia fet del seu medi habitual, retornant llavors als seus orígens. Vejam si n’aprenement els humans d’un vegada a respectar el planeta.
En contraposició oberta a tant funest i dramàtic esdeveniment, Espinàs ens va regalar també una perla en contribuir pel desembre de 1961, i dins el marc insuperable del Centre Comarcal Lleidatà a la Gran Via de Barcelona, davant per davant de la Universitat, a fundar, juntament amb Miquel Porter i Moix i Remei Margarit i Tayà, el grup de cantants en llengua catalana conegut en públic sota el nom col·lectiu d’Els Setze Jutges, evocant amb això el clàssic joc de paraules molt conegut tant a Catalunya com al País Valencià i les Illes sobre aquells “Setze jutges d’un jutjat que mengen fetge d’un penjat que encara penja”.
La missió del grup creat va ser impulsar el moviment conegut com la “Nova Cançó”, a manera d’instrument de cultura de masses per normalitzar l’ús del català en el món de la música moderna, trencant amb la tradicional i folklòrica, amb lletres de qualitat dels propis intèrprets o manllevades de poetes, i sobretot en els primers recitals sovintejaven les imitacions de les versions famoses de cantants francesos, com les de Jacques Brel, Georges Brassens, Barbara, Guy Béart, Charles Trenet, Ybes Montand o les chansons ennasades de l’Édit Piaf. França fou llavors el cau de la melancolia, la tristesa, la boira, la poesia i la profunditat de l’ésser humà, i la major part dels nostres cantants va tocar i desfilar per l’Olympia de París, erigit en temple de la cançó europea.
I a poc a poc el cercle català de la Nova Cançó s’anà ampliant amb les figures nostrades que tots coneixeu a bastament de Pi de la Serra, Enric Barbat, Guillermina Motta, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach, entre d’altres cantautors de la generació posterior, com ara Marina Rossell, Joan Issac i Xavier Ribalta.
Santiago Suñol i Molina