Recordo amb enyorança les primeres curses en què vaig participar. No érem pas gaires a les respectives línies de sortida i, per poder córrer cada diumenge, ens fêiem un tip de fer quilòmetres en cotxe per tot Catalunya.
Un fet entranyable de llavors era que, com que érem pocs (allà on anàvem érem “els de sempre” i els del lloc on es feia la cursa) ens vam arribar a fer “companys de curses”, com m’agrada dir. De llavors queden uns llaços d’amistat que perduren i perduraran ja per sempre.
Un dia, l’afició per córrer va créixer desmesuradament i van aparèixer els “calaixos”. A l’omplir el full d’inscripció, et demanen el temps que penses fer a la cursa i es creen uns calaixos per, teòricament, facilitar que els corredors ho poguem fer sense amuntegar-nos. Llàstima que sempre hi ha qui fa trampes. Fet i fet, en realitat crec que hi ha tres calaixos a les curses d’ara i de sempre.
Al primer calaix hi ha els que van a guanyar, els que, en sentir el tret de sortida, ja no coneixen ningú, fins l’arribada on es feliciten i s’abracen. Al segon calaix, el més gran, hi ha els que van a millorar el temps que van fer l’any anterior a la mateixa cursa i, si pot ser, guanyar aquell corredor que sempre arriba davant. I al tercer calaix hi ha els que estimen de tot cor això de córrer.
Els que, abans de la sortida, se saluden i xerren esperant per començar, els que es proposen córrer junts per passar millor l’estona i donar-se ànims mútuament; els que, al darrer quilòmetre acceleren per acabar d’una vegada, i no per millorar el crono.
I, en acabar la cursa, calaixos fora, felicitacions per a tothom i fins la propera cursa!.
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA