Parafrasejant Hamlet diria: “Creure o no creure, aquesta és la qüestió”, i és que cada dia que passa se’m fa més fàcil i més difícil alhora creure en la gent o, potser hauria de dir, per ser més exacte, que cada dia que passa se’m fa més fàcil destriar les persones en qui crec d’aquelles de qui desconfio.
El per què, també el tinc cada dia més clar: només em cal fixar-me en allò que tots hem dit tantes i tantes vegades, de les paraules i els fets.
Evidentment que tothom comet errors i, de vegades, errors greus que poden ser-ho molt; no per això hem de negar haver-los comès, entre altres motius, per allò que s’agafa més aviat un mentider que un coix i, quan passa això, quan t’enxampen en una mentida, demana perdó i rectifica, sempre serà més honest que entossudir-se a negar la veritat. De passada, sempre podràs anar amb el cap ben alt essent coherent amb tu mateix i, si algú persisteix en no perdonar-te, assossega’t pensant que és impossible aconseguir l’aprovació de tothom, sempre, i continua el teu camí en pau.
Existeix un altre món on sembla ser que es poden dir mentides per aconseguir un benefici propi, no és que els que ho fan considerin que està mal fet, és que deuen estar molt convençuts que, com que els va bé de fer-ho, es convencen a ells mateixos que ho poden seguir fent. Alguns en diuen l’art de l’oratòria, jo en dic xerrameca política i, els que la practiquen, formen part d’aquell grup que, a còpia d’usar-la, han aconseguit que no me’ls cregui ni quan no menteixen. Distingir-ne els uns dels altres és, crec, molt senzill, cal ser curós i observar què diuen i què fan. Fàcil, oi?
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA