Mai,mai,mai no descobrirem el secret de la vida. Senzillament perquè no hi cap secret específic per descobrir.
Els secrets, sempre diversos, ens esperen i guaiten des de cada cantonada. Ens esperen pacientment, sense cap pressa i, sobtadament, ens sorprenen i engeguen en orris aquell pla que, meticulosament, havíem preparat no feia gaire estona. Tant li fa que mirem endarrere o endavant.
Si girem el cap enrere, fins i tot aquell record que portem gravat amb lletres de foc a les parets del cor ens pot semblar nou per estrenar. Potser ha canviat la nostra manera de reveure aquell instant, potser han canviat el lloc i el moment, quan i on va succeir. Sigui com sigui, és ben cert també que sempre en traurem algun aprenentatge. Curiosament i afortunada, serà dels moments més durs, secs i aspres, que aprendrem a ser més flexibles, vivaços i dolços.
Si aixequem la mirada i la fixem a l’horitzó, albirarem un paisatge més o menys atractiu, que intuirem més o menys complicat. Sortosament, no serà fins haguem avançat en el camí, que descobrirem la realitat, nua i clara, que ens espera. Serà llavors el moment de reaccionar, pacientment i tranquil·la o de pressa i corrents, per adaptar-nos-hi i no prendre mal.
Així és la vida, una sorpresa permanent que condiciona cada pas que fem, sigui endavant, enrere o cap al costat. Mai cap pas no serà igual; uns passos seran més llargs, uns altres més curts, a voltes correrem, a voltes caminarem. També caurem i ens haurem d’aixecar, espolsar-nos, netejar-nos l’esgarrinxada que ens hàgim pogut fer, suportar el dolor i seguir, donant mil gràcies per poder continuar fent camí. No hi ha cap més opció.
C’est la vie!
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA