A vegades pot passar que caiem en una espiral de destrucció massiva indiscriminada del nostre entorn, aquell que fins llavors era una zona plàcida on tot transcorria de manera encalmada, com l’aigua d’un riu a la seva part baixa, quan ja ha perdut la fúria del naixement i s’acosta a la desembocadura.
Aquesta distorsió sobtada pot acabar essent fatal per a un mateix. La sensació subjectiva d‘ensorrament d’algunes parets que créiem fortes i estables, ens por portar a veure’ns en una situació objectivament allunyada de la nostra realitat subjectiva.
Quan la processó va per dins, el nostre ritme s’alenteix i entorpeix l’accés a la nostra normalitat, si no hi posem remei, i podem acabar fent real allò que només havia existit a la nostra ment, afectant a la resta del nostre cos físic.
En aquests moments, s’imposa un canvi radical de l’horitzó en front del qual ens trobem ancorats. Persistir en aquesta situació tòxica evita que poguem veure com el sol torna a sortir (cosa totalment impossible si estem enfocats cap a l’oest).
La pràctica de l’esport, la meditació, les trobades amb gent amb qui hi ha una bona connexió, són maneres de fer un gir de 180º i poder veure com el sol, ara sí, surt llampant per l’est i ens permet recuperar l’orientació cap al nord del nostre rumb.
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA