Pels joves parlar del anys 60 es com parlar del juràssic, però deixant de banda els períodes geològics, els que hem tingut la sort de viure aquells anys i encara estar aquí per a contar-ho, podem dir que contra les estretors del règim nacional-catòlic en que ballar estava mal vist ja que era obra del diable i fomentava la luxúria i altres vicis, tan és així que fins i tot havia restat prohibit durant primers anys de la postguerra. Cal dir però, que els adolescents d’aquell temps vam trobar la nostra via per saltar-nos les prohibicions, i organitzàvem en cases particulars o magatzems trobades per ballar, els enyorats “guateques”, i clar per la gent ben pensant allò era pecaminós i contra la moral, no dic que no hi haguessin petits actes lúbrics, i molts flirtejos, però la veritat eren festes del més innocents.
Amb el temps la permissivitat va anar augmentat llavors van arribar les discoteques, antres de perversió mes sofisticats i comercialitzats, llocs on a part de ballar també servien com a punt de trobada, evasió i fins hi tot transgressió, ja que el mateix que en molts altres àmbits mes seriosos les llibertats es tenien que guanyar pas a pas. Afortunadament però va arribar una democràcia amb moltes limitacions sigui dit, però malgrat tot el món de les relacions interpersonals va deixar d’estar regulat, cosa que va permetre fins fa poc, que la tolerància, la permissivitat i l’evolució dels costums anessin molt mes enllà del que havíem somniat.
Però de sobte tot torna a estar qüestionat per culpa de un maleit virus, les relacions personals s’han vist restringides, les trobades regulades i el ball torna a estar prohibit, i clar entenc l’enuig dels joves, com socialitzen en aquestes circumstancies? i com donen sortida a les pulsions hormonals?, suposo que l´únic que els queda és transgredir saltant-se les normes i recomanacions. Als demes aquesta actitud ens indigna, però des de quan els joves han de ser submisos?, potser això es una bajanada però la rebel·lia és necessària i inevitable, més ara que les desigualtats i injustícies son més evidents que mai, i que la salut del planeta esta greument amenaçada amb un futur fosc i ple d’incerteses.
Sense futur que ens queda?, un munt de promeses i un munt de mentides, i si no ballem, no ens abracem, no vivim i no podem gaudir dels més minsos plaers hedonistes, deixarem passar un temps valuós que s’escapa entre els dits. Es pot posposar tot en nom de la prudència i la salut?, en sembla que no gaire temps, les ambigüitats i les indefinicions són útils a curt termini, però no es poden mantenir, potser és que hi ha algú interessat en el visquem sempre en por, passarà aquesta pandèmia però en vindran altres, i mentrestant som més dòcils i manipulables pel poder. L’esperança ha de ser quelcom mes que un somni, així que balleu, balleu maleits que el món s’acaba.
Salud i República.
Jordi Testar Juncà