El dijous és a punt de finir. El divendres a punt de començar. La lluna comença a minvar. El gèlid fred de ple hivern es fa notar de valent.
I, mentre tot això passa perquè estem a mig novembre, perquè les setmanes tenen set dies i la lluna va complint els seus cicles, jo no sé si estic trist, enfadat, compungit, desconcertat, atabalat, atemorit, irritat, indignat, espantat, bocabadat, decebut … o potser una mica de tot.
I és que se’m fa difícil entendre què està passant. Quan provo de trobar un punt de lògica en lo que està passant els darrers mesos, o potser hauria de dir anys, l’embolic encara es fa més gros i complicat de desllorigar.
Si partim de la base de què el dret, o la justícia, haurien de ser iguals per a tothom i, en conseqüència, haurien d’aplicar-se d’igual manera arreu del món civilitzat, per quins set sous hi ha aquestes discrepàncies entre espaÑa i la resta d’Europa? S’omplen la boca d’uniformitat, de plena democràcia i de desig d’anar units a tot arreu, per allò que diuen, suposo, de què la unió fa la força però, alhora, pugnen, des del gobierno, per mirar de fer prevaldre els seus desitjos, per sobre dels de tota la resta.
Sé que no em puc deixar vèncer pel desànim. Sé que he de ser valent, optimista, positiu enfront de tot el que està passant. I prou que ho intento. Potser una manera d’aconseguir-ho, ni que sigui de tant en tant, és gaudint de intermitents desconnexions per recarregar les bateries, recuperar forces i netejar el cervell d’idees tòxiques i negatives. Una estona d’esport, una conversa amena sobre mil coses intranscendents, un àpat suculent, un bon descans … o tot això tot junt, que no fa mal i ajuda a viure millor, oi?
Bona nit, gent bona !!
Joan Ramon Buixadera