Ara que es parla tan de Brussel·les, en la proximitat de la qual va tenir lloc el 18 de juny de 1815 la batalla de Waterloo, data clau de la Història en què queia desastrosament derrotat Napoleó Bonaparte en una tarda de pluges torrencials i d’aferrissats combats, molt pocs saben que un català allistat com a garde marine al port francès de Rochefort va ser-ne testimoni presencial insòlit dels darrers dies de l’Empereur per excel·lència.
Aquest català era Antoni Maria Suñol i Rosàs (1797-1865), fill de Jeroni i Francesca, matrimoni ‘afrancesat’ pertanyent a la petita noblesa urbana barcelonina, que en donar-se per acabada pel gener de 1812 l’ocupació francesa de Catalunya després de l’heroica resistència de Tarragona, finalment guanyada a l’assalt i brutalment saquejada, decidí fer el llarg viatge fins a la base naval del port de Rochefort, al Poitou, on el seu fill Antoni, seduït per les conviccions afrancesades pròpies de la seva tradició familiar pel que fa a ideals i cultura, a les acaballes del primer imperi napoleònic s’havia allistat a la marina de guerra francesa en cloure els estudis al prestigiós Lycée de la ciutat gascona de Burdeus després d’haver-hi romàs durant un llarg internat sense conèixer-ne de bell antuvi la llengua ni els costums.
Els pares hi anaren amb el convenciment que era més aviat un comiat, perquè no podrien tornar-lo a veure durant la intensa temporada de navegació que l’esperava com a garde marine a bord de la fragata de vela Saale amb tan sols quinze anys i un cop haver embarcat per primera vegada després de una breu estada a l’escola naval, just quan la sort de la guerra s’havia capgirat per als francesos.
Doncs bé, l’Antoni seguia a bord de la fragata Saale quan el dia 3 de juliol de 1815 fou testimoni presencial d’excepció de l’arribada al port de Roquefort, a la desembocadura atlàntica del riu Gironde, d’un vençut i aclaparat Napoleó Bonaparte, quevolent evitar el vessament de més sang civil havia decidit abdicar per segona vegada al tron de França, mentre el poble, en canvi, encara cridava: Vivat l’Empereur! Tanmateix, el port de Roquefort aleshores ja estava bloquejat per l’esquadra de l’almirallat anglès que s’havia ensumat les seves intencions de tocar el pirandó i que amb el veterà navili Bellerophon al capdavant barrava el pas a la mar oberta per l’illa d’Aix i la rada de les Basques.
Fondejades en la rada de l’illa d’Aix, davant per davant del port, hi havia les dues fragates franceses, la Méduse, que després naufragaria, i la Saale, sota les ordres del capità de navili Philibert, veterà oficial de valor. Allotjat a bord d’aquesta darrera a partir del dia 8, per raons de seguretat, tot seguint l’ordre al respecte de Joseph Fouché, l’Antoni veia cada dia la imatge d’un Napoleó resignat i aclaparat, que passejant neguitós esperava l’oportú salconduit de l’almirallat britànic que li havia promès el flamant i intrigant cap de la policia de la tot just restaurada monarquia borbònica en la persona de Lluís XVIII,tot plegat per tal d’embarcar-se rumb a l’exili als Estats Units, o segons com a la mateixa Anglaterra, si en lliuraven l’escaient salconduit.
Malgrat el salconduit que no acabava d’arribar, Bonaparte encara podia escapolir-se d’una altra manera. Dues corbetes, la Bayadère i la Infatigable, comandades pel cèlebre navegant Nicolas Baudin, estaven llestes per organitzar l’evasió. N’hi havia prou en pujar a bord delPike o el Ludlow, dos vaixells corsaris americans molt ràpids, que serien escortats per les dues corbetes decidides a entrar en combat dissuasiu en cas d’encontre amb l’enemic anglès. En principi Napoleó va acceptar el pla de fugida, però sense convicció, esperant sempre els salconduits promesos per Fouché, perquè en el fons no deixava de pensar en asilar-se a Anglaterra.
Cansat d’esperar i per tal d’informar-se del salconduit que s’ajornava més del compte, el dia 10 envia Bonaparte els seus fidels Savary, Le Cases i Lallemand a bord de la veterana nau Bellerophon, que comandada per Maitland encapçalava el bloqueig marítim britànic, tot barrant el pas a la mar oberta per la rada dels Basques i l’illa d’Aix, a unes quatre llegües al oest de la base naval Rochefort.
El 13 de juliol Bonaparte escriu al Príncep-Regent d’Anglaterra la seva famosa carta: “…J’ai terminé ma carrière politique et je viens comme Thémistocle m’asseoir au foyer du peuple britannique…«. (He acabat la meva carrera política i vinc com Thémistocles a asseure’m a la llar del poble británic… ). Maitland demana llavors informació a l’almirall Hotham i el 14 tramet un missatge a Le Cases per dir-li que li garantia la vida fins a Anglaterra si hi confiava, però res de res de salconduit.
Mentrestant, Nicolas Baudin no es desespera pas, sinó que d’acord amb el cònsol americà, insisteix sobre l’Emperador, que ja estava assabentat que li han estat rebutjats els salconduits. Amb tot, té presa la seva decisió, i malgrat l’últim pla del seu germà Josep, que el pot enviar als Estats Units sense cap dificultat, fa confiança al suggeriment del capità Maitland, comandant del Bellerophon: «pourquoi ne pas demander asile à l’Angleterre ?«, es preguntava.
Amb només divuit anys, doncs, el 15 de juliol l’Antoni Suñol era a bord amb la guàrdia del Saale en formació de gala sobre coberta a la fi d’acomiadar-se de l’Emperador, qui decaigut passa revista per darrera vegada i tot seguit puja a bord del brick Epervier, que el condueix a la nau enemiga Bellerophon, la qual envia ensems una xalupa al seu encontre i es fa a la vela cap a Torbay, ciutat anglesa al comtat de Devon, a l’altra costat del canal de la Mànega, on hi va arribar al cap de nou dies. Al Saale, tothom n’era conscient que havien estat testimonis d’excepció i que no tornarien a veure mai més l’heroic militar.
Fondejat a la badia de Lyme, a Torbay, nombrosos ciutadans no paren d’acudir al voltant del Bellerophon per satisfer la seva curiositat o manifestar la seva simpatia al gran soldat que era Napoleó. Preguntada, la tripulació anglesa declarava al diari londinenc The Times: «Si le peuple anglais le connaissait comme nous le connaissons, il ne toucherait pas à un cheveu de sa tête.» (si el poble anglès el conegués com nosaltres, no gosarien tocar-li ni un cabell del seu cap). L’exemperador fins i tot passa revista a la guàrdia del navili, procedint a la inspecció de les seves armes. Exasperat per aquesta popularitat creixent, el govern anglès decideix aleshores traslladar-lo urgentment cap a Plymouth amb el Northumberland. Es prenen també altres mesures ultratjants, com no participar en el relleu de la guàrdia i la prohibició de no donar-li altre títol que el de «general». Poc després, el darrer dia de juliol, diumenge per la tarda, quan lord Keith i sir George Cockburn pujaren a bord del Belerofonte per fer-li avinent el trasllat que s’havia acordat, del Belerofonte al Northumberland, Bonaparte era al pont per rebre’ls, majestuós, vestit amb una casaca verda amb repunts o ribets vermells, dues espatlleres de galó, armilla blanca i calces curtes amb mitges de seda, l’estrella de la Legió d’Honor i un capell “chapeau bras” amb l’escarapel·la tricolor. Fetes les salutacions de rigor, Napoleó coneix a la fi la sort que li reserva el Gabinet de Londres, ja que l’almirall Keith li dóna oficialment la notícia del seu confinament a l’illa inhòspita de Santa Elena, al bell mig de l’atlàntic, tot fent escala primer al port de Plymouth.
Des de Plymouth estant, encara Napoleó va intentar iniciar un procediment judicial amb el suport del liberals anglesos, que el 3 d’agost reclamen una sessió al parlament per tal de legitimar la seva detenció. Llavors, els conservadors s’apressen i el 7 d’agost, finalment, Bonaparte es traslladat del Bellerophon al Northumberland, que tot seguit rep l’ordre de llevar àncora i salpar dreturer cap a l’illa de Santa Elena. Abans de marxar, Napoleó va dictar a Las Cases una protesta formal i va apel·lar al judici de la Història.
En aquest cúmul d’esdeveniments adversos en què van mal dades i hi ha mar de fons per un reguitzell de vicissituds polítiques i judicials, no hi descobriu semblances amb les que està passant avui des del seu exili forçós el nostre líder polític Puigdemont? Sens dubte també ell entrarà en el mític món de la llegenda i apel·larà a l’inqüestionable judici de la Història. Com el propi Bonaparte podrà dir que‘l’home més poderós […de Catalunya] no sóc jo, sinó el jutge instructor’.
Pel que fa a l’Antoni Suñol, testimoni presencial d’excepció dels fets suara relatats, el retrobem als vint anys a Yerba Buena (actual ciutat de San Francisco) el 16 d’octubre de 1817 per haver-se enrolat en l’expedició mercantívola i d’investigació científica del vaixell “Le Bordelais”, amb el qual navegaria per donar la volta al món i el duria fins a Califòrnia, havent-lo abandonat tan bon punt recalà a port de tornada des de l’illa de Nootka, a l’actual Colúmbia Britànica canadenca. Instal·lat de primer a Monterrey, poc després, el 1820, obrí el primer magatzem general al poble de San José de Guadalupe, primer assentament civil de Califòrnia fundat el 1777, esdevenint el primer colon estranger a residir-hi i assumir-ne nombroses responsabilitats públiques com a síndic (1830) i alcalde (1840) de San José i exercir de sotsprefecte del governador (1841-1844) en aquest districte, havent donat nom al raval urbà de Sunol-Midtown i compartit propietat amb la família dels Bernal de l’immens ranxo de 20.871 hectàrees del Valle de San José.
Santiago Suñol i Molina