Vivim temps on les violències masclistes i la precarietat laboral ens ofeguen. S’espera que fem gratis les feines de casa a qualsevol hora, que siguem mares entregades, que aguantem abusos, mirades, comentaris, que ens creguem culpables de les agressions als nostres cossos, que normalitzem el fet de cobrar un 20% menys, que algunes siguem ciutadanes de segona o que se’ns pensi cis i heteros i no puguem expressar lliurement la nostra sexualitat… i un llarg etcètera. S’espera que ho acceptem i si ens enfadem se’ns titlla de “boges”.
Afortunadament, en els últims dos anys podem dir que estem vivint una quarta onada feminista. Prenem consciència de totes aquestes discriminacions, desigualtats i violències i ens sentim responsables d’exigir a qui hi està obligat a que dediqui recursos i polítiques actives per tal d’eradicar-les.
Rebeca Traister afirma que “en la ira de les dones resideix la força necessària per canviar el món”, així ho demostra la història de les reformes i avenços socials (tot i que no sempre s’ensenya, per què serà?). Així va passar amb el moviment #MeToo (a Lleida, el #NoSoloEsTeatro), el moviment sufragista per aconseguir el vot, o el moviment antiesclavista.
El feminisme no és un moviment d’una minoria, sinó d’una majoria oprimida. I en qualsevol majoria hi ha diversitat. No hem d’oblidar la mirada interseccional, perquè no només ens travessa el fet de ser llegides com a dones, sinó racialitzades, ser del món rural, ser grans, tenir diversitat funcional…
Tenir diferències en les reivindicacions ens enriqueix, indica que som un moviment viu i que responem al context. El problema és que la manera que troba el sistema (el masclisme) per debilitar-nos és aquesta: fragmentar-nos per les nostres diferències per tenir-nos sota control. I és el que hem d’evitar.
Així que és necessari viure’ns juntes i diverses davant un objectiu comú. I aquesta és la nostra crida: el 8 de març sortim al carrer, alcem la veu, informem-nos dels nostres drets, escoltem les que no ho poden fer i estiguem per elles…
Sabem que el més còmode, el camí fàcil, és no fer res, no molestar, esperar a que les coses millorin, no entrar en conflicte o perdre privilegis. Però també sabem que aquesta és millor forma per a que no canviï res. I no ens ho podem permetre.
Ens hi va la vida, la salut, els diners. Enfadem-nos. Actuem davant les desigualtats!
MAREA LILA 2020