VALLIS MAGNO I ‘L’AVI DELS CATALANS’ (1)

CARTA. SANTIAGO SUÑOL I MOLINA

 

Sr. Director:

El 14 d’agost del 2017, dia en què es complien els 70 anys de la independència de l’Índia de Gandhi de l’imperi britànic i encara faltaven 47 dies pel nostre èpic 1-O, el diari La Vanguàrdia amb l’article ‘El refugi de Macià, en perill’ es feia ressò de la crida d’en Miquel Serra, alcalde de la vila segrianenca d’Alcarràs, perquè s’hi posés urgent remei a l’amenaça de ruïna en les estructures de la vella masia pairal de la família Macià en la que havia estat la seva finca de Vallmanya, actualment a mans privades d’uns ramaders vinculats amb la cria de bestiar oví dels germans Jové Ayats (familiarment de can Narcís) d’Almacelles, que n’havien comprat 191,4 hectàrees.

Amb voluntat de voler salvar l’icònic immoble –declarat a més BCIL (Bé Cultural d’Interès Local)– de tan notable deteriorament, el paer en cap d’Alcarràs suggeria d’adquirir la masia i annexos del seu entorn en una extensió d’unes 2,7 hectàrees de les 191,4 que ara tè, però que encara són un cassigall de les 3.714 hees. inicials de quan Vallmanya pertanyia a Maria Macià i Lamarca, filla petita de les dues del matrimoni de l’’Avi dels Catalans’, el president Francesc Macià, amb Eugènia Lamarca. Aquest crit d’alarma, que ja va ser precursor per part de la paeria fa deu anys enrere (2011), no va aconseguir mai que la nova propietat de la finca s’impliquès en l’obligada preservació de l’immoble dels desperfectes i danys que l’estan degradant, atès que en una vintena d’anys no s’ha fet gairebé res per restaurar-lo.

Davant d’això, ens congratula que el diari Segre d’ahir fes recordatori actualitzat de l’article de Maria Molina sobre la petja que deixà Macià a Vallmanya, publicat el 8 d’agost del 2017, així com que el grup municipal de la CUP n’hagi assumit l’alarma de l’alcalde d’Alcarràs, fent seva la petició d’intervenir-hi per tal de donar-li a la desballestada masia un ús social com a centre d’interpretació sobre la figura de Macià, com s’ha fet amb la seva residència de Prats de Molló, des d’on va preparar la tentativa d’invasió l’any 1926 per ocupar Olot i proclamar la República Catalana, i també com s’esdevé amb l’’Espai Macià’ de les Borges Blanques, inaugurat l’abril del 2011 per preservar i difondre el patrimoni documental, fotogràfic, audiovisual i sentimental lligat a la seva persona i família.

El meu interès personal en la qüestió rau en què 68 anys enrere, un 8 d’octubre de 1953, vaig entrar per causalitat en coneixement i estimació d’aquesta finca per circumstàncies diverses que s’han perllongat fins més enllà de la meva jubilació l’any 1995. Perquè aquest dia vaig acabar tots els exàmens del curs de final de carrera amb només un suspens de 4,5 en l’assignatura de ‘Construccions rurals, regs i sanejaments’, i fins a la convocatòria extraordinària de gener per tornar-m’hi a presentar de la mateixa assignatura, tenia més de tres mesos desvagat i ociòs, sense fer res de res. Per això vaig acceptar d’anar a treballar durant aquest temps de passant o escrivent auxiliar a la gestoria fiscal d’un cunyat del fill d’una família molt propera de casa meva, germà per tant de la seva dona, amb seu o despatx a la Via Laietana, aleshores molt a prop de la delegació d’Hisenda i de les dues catedrals al barri gòtic de Barcelona. Havia d’atendre trucades telefòniques, anar de tant en tant a fer ingressos a Hisenda, on encara hi penjavem a les guixetes –o taquilles– els cartells d’’Hable la lengua del Imperio’, i llegir-me el BOE per extractar-ne les disposicions d’interès tributari per tal de confegir periòdicament una mena de full parroquial sobre fiscalitat per a informar els clients habituals de la gestoria.

Sovint per les tardes estava sol i avorrit, embolcallat gairebé en la penombra. En aquesta gestoria tenien atribuïda també la responsabilitat de dur la comptabilitat i supervisar la gestió de la finca agrícola de Vallmanya, propietat dels hereus del president Francesc Macià i Llussà (µ1859 / †1933), és a dir, les seves filles Maria i Josefina, però arran de la Guerra Civil l’heretat romania embargada i incautada per la Falange i l’Estat franquista, període durant el qual, amb tota la família a l’exili, durant anys i panys va estar lamentablement abandonada.

      Anys a venir jo hi faré força treballs: un plànol topogràfic el desembre de 1968 per encàrrec del nét d’en Macià que vivia a Mèxic, lliurat el juny de 1969 // el projecte de partició del que quedava de la finca el setembre del 1979 entre les dues germanes Josefa i Maria Macià i Lamarca, fins llavors hereves i copropietàries // la reconstrucció pel juliol de 1981 de la boga o límit provincial de Lleida amb Osca entre els mollons 31 (fita 4) i 48 (fita 6) de l’itinerari aixecat pels geòmetres de l’Instituto Geográfico y Catastral el juliol de 1922, i que feia frontera d’atermenament entre els municipis de Fraga i d’Alcarràs o, al cap i a la fi, la frontera entre Catalunya i Aragó // el parcel·lament a l’abril de 1986 amb efectes cadastrals de la part segregada per l’IRYDA a la fi d’assentar-hi colons en les 2.761 hees. expropiades, arran de l’accés a la propietat de bona part dels colons encara sota tutela en l’anomenda Zona de Colonització.

            Doncs bé, Vallmanya, de nom llatí ‘Vallis Magno’, latifundi situat en terme municipal d’Alcarràs, i segurament el més gran Catalunya, té un llarg historial. Al segle XV era propietat de la totpoderosa nissaga dels Santcliment, senyors d’Alcarràs i membres notables de la Paeria de Lleida, els quals se les van tenir amb Berenguer de Barutell –ardiaca major de la Canònica o comunitat de clergues lleidatana–, sobre les terres que aquests tenien entre Montagut i Vallmanya cedides el 1370 a la Seu i al Capítol lleidatà per Francesc de Santcliment, cessió que els seus descendents no van reconèixer i que generà una veritable guerra entre ambdós pledejants, fins que el 1432 uns assassins a sou mataren l’ardiaca Berenguer de Barutell. Malgrat una concòrdia el 1452 entre Capítol i Paeria, els germans Bernat i Joan Santcliment no cediren, motiu pel qual foren excomunicats i hagueren de demanar perdó.

            Posteriorment la pertinença de la finca passà als monjos del monestir de Poblet, que la posseïren fins a començament del segle XIX, quan fou venuda al matrimoni de naviliers asturians Eugenio Manuel de Mier y de Escalante Maria Bernardina de Cháves y Llano per la quantitat de 50.000 duros, anant més tard, per enllaç matrimonial, a mans de l’arquitecte i enginyer Agapit Lamarca i Quintana (µ1821 / †1897), qui va dissenyar el pont del ferrocarril a Lleida sobre el riu Segre, la casa de la Maternitat al passeig de Boters i la façana neoclàssica de la Paeria pel costat de la banqueta fluvial, també a Lleida. Tenia fama d’estrafolari i d’ell s’expliquen anècdotes pintoresques que retraten un tremp ocurrent i poc atent a les convencions socials de l’època i en diverses fotografies disfressat, cosa que li produïa un plaer especial.

            De les dues filles d’Agapit Lamarca, la Maria es va casar amb l’hisendat, polític i bibliòfil reusenc Pau Font de Rubinat (µ1860 / †1948), cunyat doncs de Francesc Macià i Llussà (µ 1859 / †1933), primer president de la Generalitat restaurada durant la Segona República (1931-1939), per haver maridat ell amb l’Eugènia Concepció Lamarca i de Mier, germana per tant de la Maria.

            I pel que fa a la finca que adquirí a Vallmanya, va caldre d’antuvi aplanar la superfície dels camps amb onze parells de mules per fer-los conreables i encara bo que el seu gendre, en Macià, va intervenir prop del monarca Alfons XIII perquè el traçat del nou canal de reg en construcció saltés de l’Aragó a Catalunya i de la portada del regadiu se’n van beneficiar doncs en primer lloc latifundis com les 3.714 hectàrees inicials Vallmanya i les 3.144 ermes de l’antic terme rònec de Raïmat (Lleida), aquest ùltim adquirit per Manuel Raventós i Domènec (µ1862 / †1930), hereu de la finca can Codorniu de Sant Sadurmí d’Anoia i president de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, segons que sembla per suggeriment de Cambó i cas únic i titànic de colonització agrària a l’Europa del segle XX.

            En proclamar-se la Repúbica el 1931, Macià ja tenia una llarga trajectòria política iniciada el 1907 amb la plataforma catalanista Solidaritat Catalana i el 1922 havia fundat el partit independentista Estat Català. I després del cop d’estat de Primo de Rivera el 1923, s’havia exiliat a Perpinyà, i el 1927 a Brussel·les. El 1926 havia liderat la tentativa d’invasió coneguda com el complot insurrecional armat de Prats de Molló, i per a poder costejar la minsa tropa mercenària italiana reclutada de la legió de Giuseppe Garibaldi va haver d’hipotecar la finca de Vallmanya i exiliar-se a Perpinyà, tot i que allò que li va engruixir la seva figura política a escala mundial fou el posterior judici seguit a París el 1927 que, durant setmanes, alçaria la causa independentista i republicana catalana a les portades dels principals rotatius del món. Si el 1930 Macià encara no era president, ni la Generalitat estava restaurada, la seva figura política apuntava ja a un paper protagonista en el nou escenàri polític que s’obria en l’horitzó republicà. Però, malauradament, va morir d’apendicitis el mateix dia de Nadal de 1933 als 74 anys, essent president de la Generalitat Republicana.

            Arran de la catastròfica pèrdua de la Guerra Civil espanyola de 1936 a 1939, la família dels Macià es va unir a la diàspora republicana de postguerra amb un primer exili a França (Versalles, Montpeller) el 1939, i l’arribada en acabat al Nou Món, a Veneçuela i, sobretot, Mèxic, on la Maria Macià i el seu nebot Antoni Peyrí i Macià (µ1924 / †2017), fill de la germana Josefina Macià i del seu marit el dermatòleg Antoni Peyrí i Rocamora, nascut a Barcelona i a penes amb divuit anys, portaren una vida còmoda, ella sense cap altra motivació de futur que anar fent la viu-viu, mentre que el nebot i nét del ja difunt president Macià adquirí la nacionalitat mexicana i es llicencià a la UNAM d’arquitecte el 1950, exercint també de professor de disseny, dibuixant i pintor, havent-se casat amb una noia reusenca d’acreditada estirp, vinculada al Mas de Nicolau i a la família del polític i bibliòfil Pau Font de Rubinat, cunyat de Francesc Macià.

            Malgrat tot, ambdós, filla Maria i nét Antoni, sentiren aviat la necessitat del retorn a Catalunya de Mèxic estant. Però aquesta és una altra història per a un segon capítol.

SANTIAGO SUÑOL I MOLINA

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.


Totlleida t'informa que les dades de caràcter personal que ens proporcions omplint el present formulari seran tractades per Eral 10, S.L. (Totlleida) com a responsable d'aquesta web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personals que et sol·licitem és per gestionar els comentaris que realitzes en aquest bloc. Legitimació: Consentiment de l'interessat. • Com a usuari i interessat t'informo que les dades que em facilites estaran ubicats en els servidors de Siteground (proveïdor de hosting de Totlleida) dins de la UE. Veure política de privacitat de Siteground. (Https://www.siteground.es/privacidad.htm). El fet que no introdueixis les dades de caràcter personal que apareixen al formulari com a obligatoris podrà tenir com a conseqüència que no atendre pugui la teva sol·licitud. Podràs exercir els teus drets d'accés, rectificació, limitació i suprimir les dades en totlleida@totlleida.cat así com el dret a presentar una reclamació davant d'una autoritat de control. Pots consultar la informació addicional i detallada sobre Protecció de Dades a la pàgina web: https://totlleida.cat/politica-de-privacitat / , així com consultar la meva política de privacitat.