“VA DE CÚMULONIMBUS”

Sr.Director:

       La problemàtica més aguda de l’agricultura en els conreus de gran part dels municipis del “Sistema Ibèric” peninsular rau en que aquesta zona es força procliu a la “formació de nuvolades d’esveltes torres de cumulonimbus amenaçadors”, procés meteorològic que sol acabar provocant sobretot durant els mesos de juny, juliol i agost de l’hemisferi nord devastadores “calamarses”, és a dir, precipitacions atmosfèriques de partícules o “grans de glaç” d’un gruix fins a 5 mm., de manera que quan superen aquest diàmetre reben el nom de “pedra” i tècnicament no pas el de “calamarsa”.

       Malauradament ara ho hem tornat a veure a casa nostra amb la tràgica i forta “pedregada·al Pla de l’Estany i el Baix Empordà” que va caure aquest passat dimarts 30 d’agost a la tarda i que va durar uns 10 minuts de pànic per l’impacte de “pedres grosses” de fins a 11 centímetres, havent causat a la Bisbal la víctima mortal d’una nena de 20 mesos i 67 ferits.

       Durant la meva estada l’any 1959 a l’Agència de “Requena-Utiel” del “Servei d’Extensió Agrària”, vaig tenir constància de les “recurrents queixes” que rebíem per part de la pagesia local, davant la ineficàcia dels “mitjans de lluita activa” que contra tant devastadora “calamarsa” s’havien assajat fins aleshores amb “l’ús de canons de potents coets”, atès que amb les “ones sonores” de la seva “deflagració”, presumptament es desfeien els “cúmulonimbus” impedint la formació de gel.

       Cercant una possible solució vaig recordar que en “Pere Duran i Farell” (µ1921-†1999), un polièdric enginyer de camins, canals i ports, fill de “Caldes de Montbui”, qui sorprenentment no treballava per l’administració pública, sinó que es va dedicar a l’empresa privada,– sovint ocupant-ne càrrecs executius en diverses entitats que després acabaria modernitzant–, i en concret a “Hidroelèctrica de Catalunya”, on llavors ell projectava al “Pirineu lleidatà” la interconnexió de cabals d’aigua dels llacs pirinencs d’origen glaciar mitjançant la perforació de canonades subterrànies, però a banda d’això havia experimentat també el mètode “per intentar fer ploure damunt les conques hidràuliques pirinenques”, raó per la qual vaig anar a visitar-lo al seu despatx a la seu de la companyia elèctrica a “Barcelona”, al superb edifici del “Banc Vitalici”, obra de “Lluís Bonet” (1948), a la cruïlla de “Gran Via i Passeig de Gràcia”, qui m’inspirà confiança i amablement em facilità adreces i contactes de com practicaven al sud-oest de Franca els mètodes de “defensa contra la calamarsa”.

      Així les coses, varem decidir de fer el 19 de maig de 1959 una reunió amb caire de “simposi” de projecció regional –tot i que “es volia nacional”–, reunió trencadora pública al saló d’actes de l’ajuntament de “Requena” (València) amb abast per a tota la“Regió de Llevant” per donar a conèixer els “mètodes de prevenció” assajats i emprats des de 1951 al “Midi Francès”, convidant al respecte per assistiri-hi l’equip de recerca d’experts de l’“Association d’Etudes des Moyens de Lutte contre les Fléaux Atmosphériques” i alhora una representació de l’“Observatoire de Physique du Globe de Puy de Dôme”, amb destacada presència del seu director, “H. Dessens”, de la universitat de “Clermont Ferrand” –en occità, “Clarmont d’Alvèrnia”–, així com de “Daniel Brisebois”, enginyer dels “Serveis Agrícoles” de l’“Haute-Garonne”. Quan vam organitzar aquesta trencadora o “subversiva” reunió pública ara fa 63 anys enrere, els esbalaïts capgrossos del “Ministeri de don Ciruelo” que tallaven el bacallà a Madrid, s’hi van oposar de ple per por al “descrèdit” de la seva absoluta i vergonyosa ignorància sobre l’existència i aplicació d’aquest nou sistema per a prevenir els danys als conreus per causa de “la calamarsa”, negant-se a estendre l’àmbit d’actuació de la reunió o “simposi” més enllà de “Requena”.

       A banda dels parlaments de l’alcalde, “Heliodoro Collado”, del cap de l’“Estació Enològica”, “Pascual Carrión” (µ1891 -†1976), de l’“speech” de les autoritats franceses expertes convidades i de jo mateix, també hi participaren el meu amic “Jaume Vallès”, de la “Cambra Agrària” de Barcelona, els caps del “Servei Meteorològic del Pirineu Oriental (“López Cayetano”) i de la Regió de Llevant (“García Miralles”), i la cloenda a càrrec de “Ricard Despujol”, supervisor del “Servei d’Extensió Agrària”.

Per tant, l’acte fou la resposta de l’“Agència de Requena” al clam i les queixes populars de la pagesia local i en compliment de l’acordat en el “simposi” es va constituir a “Requena la CODA” o “Comisión Organizadora de la Defensa Antigranizo”, tenint llavors com assesors l’“Estació Enològica” local i l’“Agència del Servei d’Extensió Agrària”, sobre l’actuació de la qual entitat mai més n’he tingut referències d’ençà transcorreguts els darrers sis decennis.

        Va ser, doncs, l’“Agència de Requena” la introductora a Espanya –sense “all rights reserved”– d’aquest sistema pioner en la lluita i defensa “contra la calamarsa”, tot i que després s’ha sabut que les emissions de “iodur de plata” no són innòcues, sinó que també contaminen l’atmosfera i poden afectar la fauna i la flora. Bé, ja se sap, ara “tot progrés antinatura contamina”. És la contrapartida –“matèria versus antimatèria?”.

      Tot amb tot, bo és conèixer, però, la formació d’un “procés meteorològic tan destructor” que arrenca amb el “sobreescalfament de l’aire en superfície”, sobretot a la tarda, i la “presència d’humitat en nuclis de condensació”, com ara “gotes sobrecongelades de vapor d’aigua” o partícules de pols, “juntament amb corrents ascendents” que traslladen la humitat d’aquests nuclis fins a 10 o 20 quilòmetres d’alçada, on s’hi enregistren temperatures negatives de -20 o -30 ºC, les quals fan que es generin en l’atmosfera “grànuls de gel”, que alhora són arrossegats en ratxa pels corrents d’aire, ascendents i descendents, i que en ajuntar-se o superposar-se “guayen en el seu propi pes, augmentant-lo fins a vèncer la “pedra” així formada la força de l’aire i caure a velocitats d’entre 100 i 150 km/hora, destruint o “matxucant” les collites i també arbredes, estructures, habitatges, teulades, línies elèctriques, etc...

       Conegut el funcionament del procés “la clau rau”, doncs, en disminuir la mida dels “grànuls de gel” dins la “mateixa columna tèrmica interior d’aire càlid i humit d’un “cúmulonimbus” per introducció “in situ” d’un compost químic o un element d’altra mena desagregador que “s’hi pugui instal·lar amb drons”, per exemple, o “bé aprofitant d’alguna manera els molt violents i ràpids corrents ascendents d’aire per desplaçament vertical en espiral rotatòria” a l’interior de la “columna” fins assolir-ne el cim, o sigui la seva part superior que es troba a uns 11 o 12 km d’altitud, on esdevé una barrija-barreja de “gotes líquides i glaçades” i de “cristalls de glaç”.

       Per tant, el mètode a descriure i mostrar amb especial èmfasi en la reunió o “simposi” es basava en la tècnica d’“inseminació o sembra homogènia i precoç de “cumulus i situacions de tempesta” (o “cloud seeding”) mitjançant la introducció intencionada en els núvols de determinades substàncies que actúan com a “nuclis artificials de congelació”, generant “nuclis de gel” per tal d’induir la precipitació o pluja. La introducció d’aquestes substàncies es fa a partir de la seva emissió a través generadors o cremadors convenientment situats al terreny, o bé introduïts directament empaitant les nuvolades a través de coets, avions o ara tal vegada mitjançant “drons”.

       Això permet, doncs, d’augmentar no només el nombre de partícules o “grànuls de glaç de condensació, sinó també disminuir la mida dels “grans de gel” i, per tant, la seva capacitat destructiva. Però per aquesta “sembra preventiva” cal desplegar tot un sistema actiu amb “equips de detecció, metereòlegs, estacions d’avís per ràdio” –o ara per “via informàtica i de mòbils o altres mitjans de comunicació”–, “drons, etc.”, a càrrec de personal especializat “per a l’encesa de cremadors en xarxa”. I un sistema així és el que ja tenien aleshores al “Midi francès” des de l’any 1951.

       Tanmateix, certs meteoròlegs i científics atmosfèrics en questionen l’eficiència perquè aquestes “substàncies” poden tenir “efectes ambientals negatius”, per bé que el “iodur de plata” i el “diòxid de carboni (CO₂) en estat sòlid” (“gel sec” o“neu carbònica”) a pressió de vapor i temperatura atmosfèrica baixa considerable (i no com a gas d’efecte hivernacle), han estat els més eficaços, ja que quan s’usen en “núvols super-refradats”, compostos de “gotes d’aigua” a temperatures en negatiu (sovint per sota de menys 40 grados Fahrenheit o -40 graus Celsius), formen nuclis prop “dels que s’evaporen de les gotes d’aigua”, i aleshores el “vapor d’aigua resultant” es condensa ràpidament i es diposita en “cristalls de gel”, que es formen veloçment a mesura que les gotes d’aigua s’hi adhereixen.

       Que no és una lluita que “hagi plegat veles” la del “iodur de plata” ho prova el mateix “govern xinès” que sembla haver posat en marxa el febrer de 2019 un pla a gran escala per “crear núvols al Tibet”, cobrint una superfície tan extensa com tres vegades la península Ibèrica amb una xarxa de “milers de xemeneies” per alliberar-ne “iodur de plata” i promoure’n “pluja artificial”. Avança tan de pressa “la tecnologia” que no es estrany que “en un futur no gaire llunyà es puguin “fabricar núvols a mida i a la demanda”, talment com el rastre o senyal que queda de núvols o esteles de condensació (“contrails”) que deixen escapar els “motors a reacció”, de fet “vapor d’aigua” que es condensa rápidamente en “gotas de aigua”, que en acabat “cristalitzen en gel”, a banda de deixar anar o llançar diòxid de carboni i altres partícules menors com sals, pol·len o simplement pols.