UNA NOTA ESSENCIAL PER A AQUEST TEMPS.    

Repassant els últims comentaris dominicals m’he adonat de l’ús repetit de les conseqüències socials i externes del missatge evangèlic: la Jornada dels Pobres, el Sínode de Bisbes, el DOMUND, la solemnitat de Tots els Sants, l’Informe de la Xarxa, la Visita al Papa i molts altres aspectes de l’activitat ordinària de la vida cristiana. És un intent de mostrar i accentuar la implicació de les comunitats cristianes o d’individus a títol personal en la resposta que des de la fe es pot donar a les situacions difícils que es viuen en la nostra societat. Els cristians pretenem manifestar i ser part d’una solució davant els problemes dels quals més sofreixen. També és cert que hi ha hagut altres comentaris exclusivament informatius.

Aquest vessant d’ajuda als altres i d’implicació amb les institucions davant els drames socials, es converteix en un marcat potencial de credibilitat de l’Església davant la societat;això satisfà i enorgulleix a tots els membres de la comunitat, encara que no estiguem tots en totes les activitats. Des d’aquí, i com s’ha fet en altres ocasions, un agraïment sincer a aquells que fan possible i visible aquesta dimensió.

Però tots sabeu que existeix un altre vessant en la persona religiosa, el seu impuls per a actuar d’una manera determinada, la motivació de l’ésser humà que queda relligat a la divinitat, com afirmen els estudiosos de l’antropologia. Un proper col·laborador parroquial em recordava amb molt d’afecte l’absència del significat profund del nucli cristià que s’escriuen i distribueixen amb profusió en molts escrits. Em suggeria aquest col·laborador que escrivís un resum sobre les veritats de la fe que ens servís, una vegada més, en aquest temps d’Advent.

La limitació del paper m’impedeix realitzar un aprofundiment del Credo. Els catòlics ho recitem o cantem en totes les Misses de festa. La meditació sobre cadascuna de les veritats ens porta a enfortir la nostra fe i a donar sentit al nostre actuar solidari. Així com la dedicació caritativa ens deixa satisfets perquè veiem en la pràctica els resultats en els ulls agraïts dels germans, així també hem de reconèixer i recordar que la força la rebem de Déu perquè la nostra acció sigui totalment coherent amb el nostre creure i pensar. La diem gràcia i amb ella ho podem tot, el nostre servei cobra sentit i les paraules es transformen en relació evangelitzadora.

Tots han de saber que la nostra acció, com a creients, està motivada i sostinguda per la fe en Jesucrist. Repetirem fins a l’avorriment que ens alegra preparar el seu Naixement perquè dóna plenitud a la vida de la humanitat. El servei que el catòlic presta als diversos grups de necessitats, malalts, vulnerables o descartats… és possible pel seguiment que cadascun fa darrere les petjades del Senyor. L’alegria en el rostre, el cor en l’acolliment, les mans i els peus per a arribar a les necessitats i la paraula per a recordar a tots el perquè actuem d’aquesta manera… això mateix ens omple de felicitat plena. No us avergonyiu de proclamar sempre i en tot lloc la vostra fe i la vostra pertinença a l’Església. En l’oració final de la Missa d’un diumenge podem escoltar: “L’acció d’aquest sagrament, Senyor, penetri en el nostre cos i el nostre esperit, perquè sigui la seva força, no el nostre sentiment, qui borini la nostra vida”. 

Segur que us sembla meravellós que puguem mostrar concordes la fe i la caritat de Crist. És el manteniment de l’esperança que ens toca viure de manera fonamental i radical en aquestsdies de l’Advent que prepara el Nadal. 

+Salvador Giménez, bisbe de Lleida