TANT DE BO NO TORNI EL ‘CANIBALISME ARQUITECTÒNIC’

Avui 15 de març, amb 91 anys i a frec de convertir-me en hoste perpetu d`un nínxol del departament de Santa Cecília, commemoro el 63è aniversari de les meves noces amb una lleidatana genuïna del llinatge d’arquitectes tant notables com els Serratosa i els Queralt, quan llegeixo a la premsa local que la Paeria reprèn la reforma d’aquest departament funerari després de dos anys d’aturades, les projectades obres per haver-se produït el miracle d’un canvi en l’establishment de govern de la ciutat en les municipals i europees del 26 de maig del 2019, amb un guany del 47,18% de vots de la tríada ERC/JxCat/Crida-CUP, d’una banda, i per l’altra l’esclat de la pandèmia a Catalunya el 26 de febrer del 2020 pels dos primers casos positius de contagi del coronavirus d’una dona i un noi que havien viatjat al nord d’Itàlia.

El mateix maig del 2019 sortia a la llum pública el meu llibre ‘Rèquiem per Santa Cecília’, editat per Llibres de l’Índex en la seva col·lecció de la Tempestat S.L., en què historiava sobre el ‘canibalisme arquitectònic’ que d’ençà l’abril del 2017 la Paeria anterior pretenia portar a terme per mitjà d’un fals expedient tècnic de ruïna, no només l’enderroc dels 4 blocs de nínxols amb ‘volta a la catalana’ perdent la memòria dels nostres difunts, ans també el forassenyat despropòsit de devastar una part del patrimoni funerari històric, monumental, artístic, arquitectònic i sentimental, sota amenaça d’extinció a còpia de fake, subterfugis i tripijocs en els procediments viciats d’origen.

Un bé cultural de 138 anys des que el 1881 el mestre d’obres i arquitecte municipal Ramon Portusach i Barrató (1845-1915) comencés a obrar els 385 primers nínxols dels blocs A i B, així com la part porxada per a sustentar una galeria porticada contínua amb una meravellosa panoràmica, que en acabar-se l’aixecament dels quatre blocs existents tenia i té 53 pilastres i 50 arcades, havent estat restaurats pels volts de 1986 la coberta i forjat de sostre de la galeria d’ambdós blocs primigenis A i B, inversament a la manca dels dos vessants de teulada en cadascun dels sostres de galeria dels blocs F i G per esfondrament a falta absoluta de manteniment, restant sense haver-hi cap mena de protecció envers la intempèrie i la diversitat de patologies pels desperfectes de la meteorització, com la degradació de juntes en teulades per filtració d’humitats pluvials, que provoquen esvorancs i vegetació aflorant.

El conjunt fúnebre va ser obrat tot just a temps d’acollir les víctimes del ‘còlera morbo’ de 1885, xifrades en el 7% del cens de població llavors de Lleida, atès que entre agost i setembre d’aquest any van morir 905 persones quan la mitjana anual dels darrers vuit anys del segle XIX era de 775 difunts.

La nota de premsa que he llegit ahir acabava fent avinent fil per randa el record ‘que inicialment la Paeria volia enderrocar sense més tot el departament, però el 2017, forçada per la pressió de força entitats culturals, va acceptar i protegir una bona part de l’estructura de Santa Cecília com a darrer vestigi del cementiri primigeni del segle XIX’, ja que després de la demolició entre 2006 i 2014 dels 1.316 nínxols del departament veí de Sant Anastasi i el seu centenar de pilastres de la galeria porticada amb arcades de mig punt, és l’únic pavelló funerari d’aquest segle amb valor històric més antic com a bé patrimonial, arquitectònic, cultural i sentimental en tota la necròpoli lleidatana que encara resta dempeus del popularment conegut com ‘lo Garrut’, construït sobre una parcel·la d’un jornal i mig de terreny cedida el 1867 pel baró de Casa Fleix, fill de Menàrguens i promotor de la beneficiència provincial de l’època.

I a mí el que em preocupa i inquieta és aquest paràgraf d’‘una bona part’ perquè semblant ambigüitat amb suggereix que només hom pensa en mantenir sa i estalvi la galeria porticada, però no la carcassa dels nínxols, trencant doncs ‘la unitat predial’ d’aquests sota pòrtics, atès que la separació d’un per enderroc, constituiria una vulneració greu del concepte mateix de conjunt històric. I tot això precisament quan ara per la restauració dels nínxols, a banda de restablir frontis de façanes, rejuntat i recosit d’escadusseres esquerdes i fissures, refet d’intransitables paviments esmicolats i de l’imprescindible i obligat sanejament i impermeabilització de cobertes, només caldria una intervenció senzilla de repàs i poliment de revestiments en paraments superficials interiors sobre el 64 % pel cap baix dels nínxols, llarg temps en desús, per exemple amb dues mans de pintura de resines de pliolite de fàcil aplicació, hidròfugues, sense cap imprimació prèvia, assecament ràpid i extrema adherència, la microporositat de les quals deixaria impermeables però transpirables els suports, restituint-los al seu originari estat d’ús, operació facilitada pel fet d’estar actualment desocupats de despulles mortals per haver-ne fet el trasllat provisional d’exhumacions envers parets d’altres departaments contigus del recinte necrològic.

En cas contrari de voler optar per l’enderroc de la sòlida, estable i consolidada estructura o carcassa actual d’un dens entramat d’obra de fàbrica ceràmica composta de muntants de paret de maó massís i voltes de maó de pla, tècnica constructiva atàvica basada en la universal ‘volta catalana’ emprada ja des del segle XIV i de gran prestigi internacional per la seva impressionant resistència estructural malgrat ser de molt poc gruix, i que també fan seva arquitectes com Gaudí, Puig i Cadafalch, Sert o Domènec i Montaner, perquè és senzilla, ràpida d’executar, lleugera, econòmica, segura, versàtil, adaptable i de mínima secció, i que no utilitza ferros, ni forjats per a formigó, i en canvi malauradament hom prefereix avui una nova i moderna construcció dels blocs de nínxols, la qual cosa em sembla una aberració absoluta la substitució d’aquests per altres en mòduls autoportants de formigó prefabricat amb baix nivell de porositat, que exigeixen un sistema artificial de filtració i evacuació dels subtils fluids emanats, defecte que no tenen les poroses peces ceràmiques de terra cuita.

A més, en el supòsit d’enderroc dels nínxols i, per tant, també del mur de llurs façanes d’accés, la tirallonga de pilastres, capitells i arcades de la galeria ja no hi restarien íntimament encastades, sinó que altrament només s’aguantarien fixades al terreny per la base i lliures per l’extrem superior i tractant-se d’elements esvelts comprimits restarien en risc de vinclament o panxeig per desplaçar-se en horitzontal els pilars fins que a partir de cert valor n’esdevindria insuportable la desproporcionada càrrega crítica axial de compressió i llavors podria produir-se segons apunta Terradas una inestabilitat elàstica que augmentaria la tensió de ruptura, tot provocant a la fi la ruïna i el desplomament estructural de la tirallonga de pilars i arcades que es pretén preservar pel seu valor arquitectònic i entaulaments decoratius de coronació.

És per tot plegat que vaig escriure l’obra gentilment editada per Llibres de l’Índex, a la fi de deixar-ne constància i memòria escrita dels diversos intents de subvertir allò que ha estat batejat pels gallecs com a ‘canibalisme arquitectònic’, a l’objecte de reclamar la rehabilitació i la conservació enfront de la destrucció, fent compatibles i en equilibri ambdues coses en el procés de creixement com a ciutats modernes. I alhora incloure i deixar petja de la informal plataforma ciutadana creada, i que vam batejar com a ‘Memoràndum’, o bé la moció de censura del dia 26 de maig del 2017 per tal de sensibilitzar davant el Ple de l’Ajuntament la nostra queixa en claus de tres vectors: un de sensible, sentimental i ètic; un altre de patrimonial, perquè ens hi juguem la conservació d’un llegat històric d’alt valor arquitectònic i artístic; i un darrer de caire demogràfic, ja que no podem oblidar tampoc que ara comencem a patir el gruix de defuncions de la gent ara ja esdevinguda metafòricament gran i sobreenvellida per haver immigrat massivament en el període 1950-1980 o nascut durant el ‘boom demogràfic’ i ara en som conscients de no tenir prou reserva de sòl funerari i ens entra el neguit de construir cuita-corrents, amb presses, nínxols exprés de formigó prefabricat col·locats en temps rècord. O bé, entre altres actuacions, explicitar la demanda de intercessió mitjancera del Síndic de Greuges de Catalunya.

Actuacions totes, més altres, compendiades en el llibre editat sota el titol de ‘Rèquiem per Santa Cecília’, amb l’esperança i desig que en les municipals d’un altre 26 de maig, ara però del 2019, es produís el miracle, com així fou, d’un canvi en l’establishment de govern de la ciutat. I el 31 de juliol, llibres amb mà, lliurant-ne un exemplar dedicat a cadascun dels líders de la nova Paeria: un a l’oficina municipal del carrer Cavallers; també a la subseu d’Economia de la quarta planta de la plaça Sant Francesc; un altre a la seu d’Urbanisme de la segona planta de l’antic hotel Palace; i finalment a l’edifici de la Paeria l’exemplar per al Paer en Cap.

Ara, a més amb l’afegitó incert i angoixant de la pandèmia, tant de bo tinguèssim, doncs, en la nova Paeria la mateixa sensibilitat per la salut pública del segle XIV, època daurada en què l’Estudi General de Lleida tenia la primera facultat de medicina de la Corona i potser la segona europea després de Montpelhièr.

Santiago Suñol i Molina